Paradoxa
Visc en una matrix, cada vegada em sento més protagonista de la meva vida, de la pel·lícula més real i alhora més ficció. Quan descobreixo el personatge que és manipulat en la pantalla com un titella de fil m’allibero, -l’auto-anàlisi m’allibera-. La ficció em du a la realitat a l’establir perspectiva sobre el meu ego. De sobte he descobert que interpreto un paper sense saber que estic en un escenari, observat, dirigit, controlat, i que jo, ignorant-ho, em prenia seriosament, fent-me creure que era ben real,... fins ara. I és que hi ha molt més. De fet, vivim en una pantalla que algú poderós projecta sense que nosaltres, inconscients, ho hagem mai consentint. Seguim en la caverna de Plató, ves per on. Una paradoxa més.
