Envelliment
No va ser per haver complert 80 anys, que també, ni per mirar-se un matí al mirall i veure un ésser desconegut, que també, ni en una conversa amb amics de tota la vida, que també, ni veient envellir-se el veïnat, sinó en una fotografia que li fer un familiar en un casori recent, quan es va veure gran i es va reconèixer -tothom li comentà- com la viva imatge del seu pare mort feia uns anys; va ser just llavors quan es va veure vell, de fet més greu, amb aparença d’ancià, ell que seguia sentint-se jove, fort i entusiasta...
Va ser aleshores quan es va adonar del pas del temps sobre la seva pell, en ell mateix, i com caigut del cel va comprendre perquè en el transport públic li cedien el seient o el miraven amb consideració, tot ho va veure clar com un llampec en aquella foto que li passaren per Whatsapp, de sobte s’havia fet vell i no s’havia adonat.
Va ser llavors quan va sentir que la vida se li acabava, que no podia seguir perdent l’escàs temps que li quedava en debades com havia fet sovint i decidí viure la mort en el seu dia a dia, incorporar-se-la com una nova amiga i sentir així ben present sa finitud terrenal, sa vulnerabilitat.
