Relato 630

                                                                   Pensantir

Així com en l’orgasme les nostres cèl·lules ens comprometem completament, cóm és que no succeeix el mateix quan pensem? Desestimar tot el cos i deixar el pensament a mans del cervell es un desaprofitament estimulat pels amos del món que l’esser humà no s’ha de seguir permetent. El pensament separa, el sentiment uneix. Proposo encunyar un nou terme, Pensantir, per expressar la unió de tots dos i sentir amb tot el cos el que pensem i a cada instant. Més enllà de la intel·ligència emocional és l’esser conscient en evolució perpètua qui precisa disposar de tots els recursos al seu abast. Només cal adonar-se’n i embolcallar el pensament amb el sentiment, ―pensantir―, i és que tot el que necessitem és vibrant dintre nostre, a la memòria de les nostres cèl·lules, íntegrament a la nostra disposició.