Relato 413

 

                                         Comunidad

Al abrir el buzón donde se guardan las cartas de los vecinos ausentes tuvo una

 conmoción: estaba lleno.

Relato 412

 

                            Promesa

Me dijo que vendría a ayudarme, me lo prometió.

Mi madre política.

De esto hace unos cinco años.

De ésta a aquella ribera corre caudaloso y voraz el río del olvido.

Sin embargo, no la olvido.

Una promesa es una promesa.

¿Qué habrá sido de ella?

¿Y de su promesa?

Sé que ha estado ocupada velando por el bienestar de sus hijos y nietas.

Fue siempre una gran madre, sobreprotectora.

Apenas un manojo de huesos el día antes de su muerte. Aún sonreía.

De eso hace unos cinco años.

Miro la noche a través de la ventana y me estremezco.

Allí está ella, sonriéndome.

Me dice: Estoy aquí, yerno, tal como te prometí.

No quedan lágrimas en mis ojos resecos.

Ni sueños.

Escribo: Me dijo que vendría a ayudarme, me lo prometió...

Relato 411

 

                                                  Urgencia

El paralítico quiso orinar en el sueño y se tuvo que levantar rápido de la cama.

Fue todo un éxito.

Relato 410

                                           Cabaret

Del mòbil selecciona un nom de l'agenda  Sarga i se'l queda mirant una estona, li tremolen els dits, l’home està dret i s'asseu en un banc del parc, no sent la cridòria dels nens que juguen a pilota ni l'escalfor del sol de tempesta, el mòbil parpelleja.

Quina dona més maca! Què té aquesta dona? El magnetisme va ser immediat.

—Deixa'm que us presenti: Lluis, Sarga.

—Encantat, Sarga, i no és un compliment.

—Sóc Conxita Rojas, però el meu nom artístic és Sarga. Pots dir-me així.

—¿Sarga?

—Sí, de sargantana. Pel meu cos esvelt i allargassat... I riu i es tira enrere la melena pèl-roja. (Té tota la raó, les cames són quilomètriques, la cintura mil·limètrica, els pits volumètrics. Tota ella és una rialla provocativa. -pensa en Lluis.) S'agraden.

—També et creix la cua?

—I tant! Tots tres riuen, encara que només són dos.

—Fas de model?

—Estic en un cabaret.

—I jo —va respondre Lluis posant cara falsament seriosa. —En el de la vida, com cantava la Minnelli.

—No siguis ridícul. Coneixes El Molino?

No el coneixia, però va respondre-li que sí, però que hi havia estat feia temps, abans que ella fes de vedette.

—Et convido aquesta nit.

I després vingueren moltes altres nits.

—T'estimo, casem-nos.

—Em dec al públic, Lluis, no puc.

No va poder ser. A qui he de donar el condol?

El mòbil parpelleja i abans no s'apagui prem el nom amb el polze i Sarga desapareix de l'agenda.

Ràfegues de polseguera, comença a ploure.