Absència
Queia la tarda. Les ombres s’anaven acomodant
pels racons de la casa. Immensa, tota per a ella sola. Neguitosa guaita pel
balcó, el carrer és solitari. S’esgarrifa, té frescor, es plega de braços; així
s’abriga. El bufet és un santuari. Fotos dels qui no hi són, moltes, rialles
desaparegudes, espelmes enceses, s’olora el silenci; una casa enorme tota per a
ella sola i se li cau a sobre, sencera, com la tarda. Les cadires alineades
davant la taula del menjador, buides. S’hi asseu en una sense esma. Des fa
temps el rellotge de paret no funciona. Resta aturat, quiet, com un estaquirot,
com ella, ma padrina. Enfosqueix.
Una daga blava, afilada, un
clarobscur del cel s’escola per la balconada i se li clava al cor. Encara el
veu assegut en la seva butaca preferida. El veu. Pere! ―exclama, esparverada,
però no respon ningú. És absurd, no hi ha Pere, fa mesos que no hi és, li està
parlant a la foscor; amb tot, allí hi veu la seva rialla comprensiva, el seu
rostre alegre, sa tendresa de bon jan, hi veu al company de tota la seva vida,
i per uns segons es reconforta i sospira, però sap que és sola, sola i gran,
gran i vídua, vídua i sola i a fosques plora i l’espelma pampallugueja i la
casa se li cau a sobre; i des de l’ombra ell somriu, li somriu immòbil amb les
cames creuades assegudet en la seva butaca preferida; li sembla atent i ella li
parla: “un ram de flors ―li diu ―t’he dut un ramet de flors silvestres,
violetes, roses i blauets, i t’he netejat la làpida de les fulles mortes, i a
més del que t’he contant aquest matí m’ha passat això, això i això...Què et
sembla què he de fer?” I ell l’aconsella en silenci i li fa companyia i li dóna
vida. Li dóna vida. Y ella l’escolta en la foscor i li va fent cas mentre a poc
a poc va sentint dintre seu com li creix una serpent agra i llefiscosa que li
estreny el coll, i li fa mal, és llavors quan com un volcà explota tota la
ràbia continguda, quan fora de sí li escridassa: “Carnús, que ets un carnús,
per què vas haver d’anar-te’n abans que jo? Per què?, ets un maleït carnús. No
havíem fet tu i jo un pacte! Mira que marxar tu abans”.
I ma
padrina deixa de donar cops a l'aire, baixa els braços, s'enfonsa, cansada i
plora. Animosa per naturalesa, se sent fluixa, des fa uns mesos no val res, li
fa mal el cap, el cor, el ventre, els genolls, la vida. Li pesa la vida,
sobretot la vida absent. No sap què més pot fer per seguir amb el seu home, i
panteixa i gemega en silenci com cada tarda, com cada dia, desconsolada,
gairebé com un espectre en dol.
Mentre, la nit, impertorbable, es va apoderant
de la casa sencera que tota sola se li cau a sobre, immensa, aclaparadora, com
una negra llosa.