Gambes
Divendres, 21/9: La Júlia ha anat a la peixateria del poble. No hi havia
esta mai i no tornarà, diu. La Nuri és de vacances. Era a última hora i havia
poc peix i de qualitat diversa. La Júlia n’entén i ha seleccionat les peces. Ha
dut navalles per a mi, cargols de punxa, musclos per compartir i escamarlans
per ella. També sardines per esmorzar un dia d’aquests i ha triat una sípia
entre un grapat que sabia segur que tindria sencera la bossa de tinta. Ha
descartat els llucets, tenien els ulls apagats. Al darrer moment s’ha fixat en
una caixeta de gambes salades i n’ha dut una pel vermut del diumenge. Ha estat
arribar a casa, treure-la de la bossa i estendre’s per la cuina una pudor
insuportable. Això put, li he comentat, aquestes gambes estan dolentes. Ha
buscat la caducitat i no caduquen fins el 27, ha obert la caixeta traient-li el
precinte i la fetor s’ha estès pel pis com una bafarada pestilent. Encara així
n’ha provat una i l’ha escopida immediatament, rentant-se les mans i la boca de
seguida. Demà aniré a reclamar els quinze euros de les gambes, ha exclamat,
emprenyada. S’ha sentit estafada i ferida en l’amor propi. Res com la Nuri, una
persona de confiança, xiuxiuejava.
Dissabte, 22/9: La botiga era plena de gent, s’ho temia i encara haver anat
amb cura amb la reclamació l’espectable ha estat lamentable. La caminada sota
el sol per arribar-hi i per tornar-hi l’ha deixada sufocada, ha arribat suada,
i ara mateix s’està dutxant. La peixatera li ha tornat els quinze euros no
sense muntar-li un xou amb la clientela. En certa forma era inevitable, ella
tracta de mantenir la parròquia fidel, ha de protegir el seu negoci. Quan Júlia
després de fer una llarga cua li ha dit amb tota la delicadesa del món que la
caixa de gambes estava dolenta, que pudia intensament a podrit i estaven toves,
la peixatera ha alçat les celles, ha agafat la caixa, l’ha olorada, què dius,
reina!, aquesta és l’olor normal de les gambes salades, t’ho pots ben bé
creure, estan bones, jo n’entenc. Júlia, estorada, s’ha quedat callada i ha pogut
copsar en dècimes de segon com si fos una espectadora la mirada de la gent
fitant-la de dalt a baix, sentint-se jutjada i condemnada a parts iguals. De
seguida i amb gran desimboltura la peixatera n’ha agafat una, de gamba, l’ha
pelada i se l’ha menjada sencera davant de tota la clientela que se la mirava
expectant. Boníssima, reina, ja t’ho dic, no t’ofereixo una altra caixa perquè
ja deus tenir mania, ja se sap com van aquestes coses, però estan perfectes, me
les van dur al matí, t’ho ben asseguro, mira que et dic, guapa, ves per on, ja
tinc aperitiu per compartir després amb la família. En vol provar una, vostè,
Sra. Hermina? És que estic refredada i sense gust, saps, Rosa. Aleshores, la
peixatera seguint el seu domini de l’escenari es dirigí, segons m’ha contat la
Júlia, a un client obès i calb de la segona fila i li soltà, i tu, Ricard, què
en vols provar una? L’home va dubtar de primeres, però després la va assaborir
lentament conscient que era el blanc de moltes mirades inquisidores, jo la
trobo bona, afirmà per fi, que me’n pots donar una altra? No, que me’n quedaria
sense!, exclamà la peixatera i tothom va riure menys la Júlia, qui va marxar
capcot, però amb la sensació d’haver complert la missió que s’havia encarregat.
Dilluns, 24/9: De camí al tren ens hem desviat una mica per passar pel
davant de la peixateria. És tancada. A la persiana hi ha un cartell mal escrit
a mà i enganxat amb cinta adhesiva que diu: tancat per malaltia.
