Selecció A
l'espinada de Raquel
—Algú dels
presents estaria disposat a donar-nos el seu semen gratuïtament?
Les coses varen anar així.
A Carla Martí, li suen les mans, procura
no bellugar-les per no escampar la mullena per sobre la taula. Acaba de
formular la pregunta al públic i es mossega el llavi inferior. És una noia
menuda, de cabell curt, morena, de trenta i set anys, ulls clars i lluminosos, el front
també li sua, nerviosa, no para de riure. Està dreta darrere la taula, en una
tarima, li tremolen les cames però el selecte auditori no els hi veu, li tapa
la taula. Al seu costat, en silenci, reforçant les seves paraules i com una
imatge hieràtica es troba també dempeus Elisabet, de la mateixa edat que Carla
però força més alta, d'uns metre setenta, de cabell esbullat i pèl-roig, amb
pantalons blaus i celles poblades, bífia. Elisabet Rocamora és la companya de Carla
Martí i estan casades pel civil des fa uns deu anys.
Arribar a fer una selecció acurada que
al final va ser de onze possibles candidats de donants d'esperma no ha estat un
camí fàcil per cap de les dues.
Feia un any ni tan sols se'ls hi hagués acudit
aquest disbarat. Ni a elles ni a cap de les seves amigues ni a ningú amb dos
dits de front. Amb el felices que eren una amb l'altra, quin sentit tindria
complicar-se la vida? Va ser Carla qui, relaxada, després d'una intensa tarda de
fer l'amor amb l'Elisabet li va soltar mentre mirava lluny per la finestra:
—i si tinguéssim una criatura.
No varen ser unes paraules improvisades.
De fet, Carla feia temps que s'ho venia rumiant en silenci. Per fi, va
atrevir-se a parlar-ne.
—Adoptar-la, vols dir?
—No, Lisa, tenir-la. Tenir-la una de
nosaltres.
—Una de nosaltres?, No diguis
ximpleries, Carla, Qui de nosaltres dues? i amb quin home? Per què vols tenir
un fill? Què no en tens prou amb mi? Que no veus que ho espatllaríem?
—Seria el nostre fill, Lisa, teu i meu,
per fecundació in vitro, algú amb qui poder allargar la nostra memòria de vida.
Hem de deixar algú al darrere nostra, no podem ser tan egoistes. El món ha de
continuar. Sento que ara és el moment, encara som fèrtils, diguem que sí, amor,
que ho faràs per mi. O almenys pensa-t'ho.
—Estàs segura, Carla?
—No, gens, però és el que ara sento,
Lisa. Vine al meu costat, vols? Abracem. Observa quina immensitat.
Elisabet se li atansa, li rodeja la
cintura amb el braç esquerre i l'abraça.
—Quants ulls del passat han contemplat
el cel que ara estem mirant tu i jo? I quants hi hauran en el futur? No
t'esgarrifa? A mi, sí, Lisa, i molt. Aquesta exhibició nocturna, curull de
llumetes, planetes, estels, són tant llunyans! Alguns d'aquests puntets que
veiem ja no existeixen i la nit, fosca i misteriosa, continua present, passi el
que ens passi, a pesar dels milers de sols i forces ocultes que la conformen. Per
què hem de viure tan separats els humans? Per què tan insolidaris? Per què ens
creiem el centre del món quan només percebi'm un trosset ben petit del cel? Què
estranys que som, anem com formiguetes mirant al terra i no ens adonem que som
pols estel·lar, que formem part d'alguna cosa molt més grossa, Lisa, més
imponent i que ens supera. Qui som nosaltres per oposar-nos-hi? Per què no estem presents com ells, els astres,
que encara solitaris, distants i efímers, conformen un sol i únic univers en
perpetu equilibri i harmonia? Anem massa sols, Lisa, sols i perduts, capficats
en minúcies marginals, consumint les nostres insignificants vides en bajanades.
Elisabet deixa d'abraçar-la, s'allunya i
encén una làmpada de peu.
—No et posis dramàtica, vols?La nit i el
dia seguiran independentment de nosaltres. Jo no necessito a ningú més, la
veritat. Amb tu, Carla, en tinc prou.
—Pensa-t'ho.
—No sé pas què he de pensar.
En les següents setmanes Elisabet s'ho
va pensar. Veia nens i nenes per tot arreu, al carrer, a les places, al
supermercat. Es va imaginar que ella també podria dur de la mà a la seva filla
a passejar, al cinema, a l'escola i li compraria gelats i caramels. Ella també
podria ser una bona mare, segur que sí, i tant. La va veure a contrallum en la
seva casa de Sant Cugat, una planta baixa, enorme, de tres habitacions amb un
jardí al darrere ple dels arbres que a elles els hi agraden, una casa tan gran i de sobte li va
semblar buida sense una criatura amb la qui perllongar la memòria de vida com
deia Carla. A la fi, ella era una lluitadora, havien estat feia només uns anys
sengles activistes socials que es manifestaven pels carrers de Barcelona en
defensa de l'amor sincer i del matrimoni lèsbic. Li va començar a semblar que
tenir una filla seria congruent per la maduració natural de la parella.
—Una nena nostra, sí, Carla, això sí ho
acceptaria.
Era un dissabte al matí, estaven a la
cuina preparant-se unes torrades, mentre al jardí la tardor despullava de
colors un Liquidàmbar.
— Una nena nostra, què vols dir, Lisa?
—Vull dir que no necessitem cap home,
una filla teva i meva, dels teus òvuls i dels meus. Per què cony hem de
necessitar un home!
—Això es pot?
—Clar. Seleccionant els gens apropiats.
—Vaig a trucar a la Dexeus.
La
Rosa, elles la deien així, a Rosa Maria Montagut, la cap d'obstetrícia del
Institut Dexeus de Barcelona, tenia entre les mans els resultats de les proves
ginecològiques que els hi havien fet i bellugava el cap negant el que veien els
seus ulls.
—Passa alguna cosa, Rosa?
—Em temo que sí, Elisabet.
—Què?
—El teu úter està en retroversió de setanta i dos graus i això fa difícil que siguis tu la portadora del fetus. D'altra banda i això és
més greu els teus òvuls no responen a cap estímul extern, em temo, estimada
Elisabet, que ets estèril. Ho sento.
Sortiren plorant, el seu pla s'acabava
d'enfonsar, havien de cercar altres camins si volien tenir descendència. Amb
tot, la tristor va cedir el pas a l'esperança: ara sabien més. El panorama
s'havia esclarit: la única que podia dur un fill al món era Carla. Però com?
Estaria d'acord Elisabet?
—Em repugna tenir "algú" d'un
estrany (des que podria ser un nen, Elisabet li deia algú), això no ho acceptaré
mai, Carla, ja li pots posar violes.
—I si féssim una selecció dels possibles
donants d'esperma?
—Hauria de ser molt exigent, no vull "algú"
i alhora ximplet a casa.
—Com t'agradaria que fos aquest semental?
—Intel·ligent en primer lloc, i això ens
costarà de trobar. Sensible, i això ens costarà encara més. Alt, ben plantat, pèl-roig
com jo a poder ser i per suposat homosexual.
—Estic d'acord, Elisabet, com comencem?
—No en tinc ni remota idea, però vull
que sigui de bona soca. Podríem recórrer a la xarxa. Buscarem els candidats per
Internet, que ens enviïn els seus biotips i nosaltres dues farem la selecció. Et
sembla bé, Carla?
—Perfecte.
En les setmanes següents el ritme dels
correus electrònics va ser frenètic,
rebien oferiments de totes les parts del món, especialment de Rússia, també de
França, Regne Unit i Bèlgica. La tria va tenir-les entretingudes i molt
ocupades, i sovint s'imaginaven com actuarien els homes de les fotos quan
estesin de veritat davant seu. A vegades, al llit, jugaven i feien fantasies
com si un d'aquells homes fornits fos allí amb elles, generalment amb uniforme
militar. Finalment seleccionaren del plec d'ofertes a onze possibles candidats
encara que van haver de transigir amb allò del cabell pèl-roig. (A Carla li
sabia greu per Elisabet, però a ella tant li feia. Tampoc li importava que fos
nen o nena, mentre sortís un bebè sa.)
—Algú dels presents estaria disposat a
donar-nos el seu semen gratuïtament?
Carla i Elisabet, dretes, darrere la
tarima esperaven una resposta. Ningú es va oferir, gratis. Tothom volia rebre
compensació econòmica elevada o tenir dret a la nacionalitat espanyola. Només
un del darrere es va oferir amb una condició: poder veure el seu fill una
vegada al mes ni que fos per Skipe. Era del Senegal, alt i prim. I negre com un
estalzí. Es deia i diu Mamadoo Bleís.
Totes dues veieren per uns segons córrer
pel terra de casa seva a una nena xocolata amb llet i els hi va agradar la
idea. Els hi va semblar plausible la imatge que donarien al barri benestant on
vivien, elles amb un infant mulat. Podrien continuar sent les transgressores,
com se les coneixia a Sant Cugat. D'altra banda Mamadoo, de trenta i nou anys, era un noi
de mirada tendra, sensible i afectuós i el seu test d'intel·ligència superava
els d'elles, estava en cent quaranta. Que volgués veure al seu fill biològic de tant en
tant tampoc era una demanda insuperable.
Li digueren que sí.
La Rosa s'encarregà d'implantar l'òvul fecundat
dins l'úter de Carla, assegurant-se que fos un de sol i fort. L'embaràs es va
complicar de seguida, segurament per la edat. Carla va haver de guardar repòs
absolut durant els primers mesos i en els següents fer-se controls regulars de
hiperglucèmia. Inevitablement va haver de deixar la feina. Carla i Elisabet
dirigien la revista Dona Donae, que editaven amb força ressò en
els medis per Internet. Avui en dia, vint i tres anys després, encara duen les regnes de
la publicació escrita en català i traduïda a diferents idiomes. I Mamadoo és el
cap de la secció Gais guais. Des del començament de l'embaràs,
cap de les dues va voler saber per avançat el sexe del nouvingut. Ni Mamadoo,
el pare biològic.
Nevava en el jardí. El liquidàmbar,
desproveït de fulles, exhibia el seu tronc esquarterat i rugós. Les volves
encenien la nit fosca de Reis i queien regals del cel. Va ser per cesària. Un
estel de xocolata i llet va néixer a la Terra. Va ser un miracle de la natura
de cabell pèl-roig i ulls clars i lluminosos. De nom em posaren Martina.
PD: Dir-vos que
aquest article, traduït a l'anglès, el castellà i el francès, va aparèixer el
passat novembre a la revista Dona Donae a manera de presentació de la nova
secció de Dones actives que dirigeix Martina Martí i Rocamora de Bleís.