Relato 110

                                     Selecció                         A l'espinada de Raquel

        —Algú dels presents estaria disposat a donar-nos el seu semen gratuïtament?

        Les coses varen anar així.

        A Carla Martí, li suen les mans, procura no bellugar-les per no escampar la mullena per sobre la taula. Acaba de formular la pregunta al públic i es mossega el llavi inferior. És una noia menuda, de cabell curt, morena, de trenta i set anys, ulls clars i lluminosos, el front també li sua, nerviosa, no para de riure. Està dreta darrere la taula, en una tarima, li tremolen les cames però el selecte auditori no els hi veu, li tapa la taula. Al seu costat, en silenci, reforçant les seves paraules i com una imatge hieràtica es troba també dempeus Elisabet, de la mateixa edat que Carla però força més alta, d'uns metre setenta, de cabell esbullat i pèl-roig, amb pantalons blaus i celles poblades, bífia. Elisabet Rocamora és la companya de Carla Martí i estan casades pel civil des fa uns deu anys.

        Arribar a fer una selecció acurada que al final va ser de onze possibles candidats de donants d'esperma no ha estat un camí fàcil per cap de les dues.

        Feia un any ni tan sols se'ls hi hagués acudit aquest disbarat. Ni a elles ni a cap de les seves amigues ni a ningú amb dos dits de front. Amb el felices que eren una amb l'altra, quin sentit tindria complicar-se la vida? Va ser Carla qui, relaxada, després d'una intensa tarda de fer l'amor amb l'Elisabet li va soltar mentre mirava lluny per la finestra:

        —i si tinguéssim una criatura.

        No varen ser unes paraules improvisades. De fet, Carla feia temps que s'ho venia rumiant en silenci. Per fi, va atrevir-se a parlar-ne.

        —Adoptar-la, vols dir?    

        —No, Lisa, tenir-la. Tenir-la una de nosaltres.

        —Una de nosaltres?, No diguis ximpleries, Carla, Qui de nosaltres dues? i amb quin home? Per què vols tenir un fill? Què no en tens prou amb mi? Que no veus que ho espatllaríem?

        —Seria el nostre fill, Lisa, teu i meu, per fecundació in vitro, algú amb qui poder allargar la nostra memòria de vida. Hem de deixar algú al darrere nostra, no podem ser tan egoistes. El món ha de continuar. Sento que ara és el moment, encara som fèrtils, diguem que sí, amor, que ho faràs per mi. O almenys pensa-t'ho.

        —Estàs segura, Carla?

        —No, gens, però és el que ara sento, Lisa. Vine al meu costat, vols? Abracem. Observa quina immensitat.

        Elisabet se li atansa, li rodeja la cintura amb el braç esquerre i l'abraça.

        —Quants ulls del passat han contemplat el cel que ara estem mirant tu i jo? I quants hi hauran en el futur? No t'esgarrifa? A mi, sí, Lisa, i molt. Aquesta exhibició nocturna, curull de llumetes, planetes, estels, són tant llunyans! Alguns d'aquests puntets que veiem ja no existeixen i la nit, fosca i misteriosa, continua present, passi el que ens passi, a pesar dels milers de sols i forces ocultes que la conformen. Per què hem de viure tan separats els humans? Per què tan insolidaris? Per què ens creiem el centre del món quan només percebi'm un trosset ben petit del cel? Què estranys que som, anem com formiguetes mirant al terra i no ens adonem que som pols estel·lar, que formem part d'alguna cosa molt més grossa, Lisa, més imponent i que ens supera. Qui som nosaltres per oposar-nos-hi?  Per què no estem presents com ells, els astres, que encara solitaris, distants i efímers, conformen un sol i únic univers en perpetu equilibri i harmonia? Anem massa sols, Lisa, sols i perduts, capficats en minúcies marginals, consumint les nostres insignificants vides en bajanades.     

        Elisabet deixa d'abraçar-la, s'allunya i encén una làmpada de peu.

        —No et posis dramàtica, vols?La nit i el dia seguiran independentment de nosaltres. Jo no necessito a ningú més, la veritat. Amb tu, Carla, en tinc prou.

        —Pensa-t'ho.

        —No sé pas què he de pensar.

       

        En les següents setmanes Elisabet s'ho va pensar. Veia nens i nenes per tot arreu, al carrer, a les places, al supermercat. Es va imaginar que ella també podria dur de la mà a la seva filla a passejar, al cinema, a l'escola i li compraria gelats i caramels. Ella també podria ser una bona mare, segur que sí, i tant. La va veure a contrallum en la seva casa de Sant Cugat, una planta baixa, enorme, de tres habitacions amb un jardí al darrere ple dels arbres que a elles els hi  agraden, una casa tan gran i de sobte li va semblar buida sense una criatura amb la qui perllongar la memòria de vida com deia Carla. A la fi, ella era una lluitadora, havien estat feia només uns anys sengles activistes socials que es manifestaven pels carrers de Barcelona en defensa de l'amor sincer i del matrimoni lèsbic. Li va començar a semblar que tenir una filla seria congruent per la maduració natural de la parella.

       

        —Una nena nostra, sí, Carla, això sí ho acceptaria.

        Era un dissabte al matí, estaven a la cuina preparant-se unes torrades, mentre al jardí la tardor despullava de colors un Liquidàmbar.  

        — Una nena nostra, què vols dir, Lisa?

        —Vull dir que no necessitem cap home, una filla teva i meva, dels teus òvuls i dels meus. Per què cony hem de necessitar un home!

        —Això es pot?

        —Clar. Seleccionant els gens apropiats.

        —Vaig a trucar a la Dexeus.

        La Rosa, elles la deien així, a Rosa Maria Montagut, la cap d'obstetrícia del Institut Dexeus de Barcelona, tenia entre les mans els resultats de les proves ginecològiques que els hi havien fet i bellugava el cap negant el que veien els seus ulls. 

        —Passa alguna cosa, Rosa?

        —Em temo que sí, Elisabet.

        —Què?

        —El teu úter està en retroversió de setanta i dos graus i això fa difícil que siguis tu la portadora del fetus. D'altra banda i això és més greu els teus òvuls no responen a cap estímul extern, em temo, estimada Elisabet, que ets estèril. Ho sento.

        Sortiren plorant, el seu pla s'acabava d'enfonsar, havien de cercar altres camins si volien tenir descendència. Amb tot, la tristor va cedir el pas a l'esperança: ara sabien més. El panorama s'havia esclarit: la única que podia dur un fill al món era Carla. Però com? Estaria d'acord Elisabet?

        —Em repugna tenir "algú" d'un estrany (des que podria ser un nen, Elisabet li deia algú), això no ho acceptaré mai, Carla, ja li pots posar violes.

        —I si féssim una selecció dels possibles donants d'esperma?

        —Hauria de ser molt exigent, no vull "algú" i alhora ximplet a casa.

        —Com t'agradaria que fos aquest semental?

        —Intel·ligent en primer lloc, i això ens costarà de trobar. Sensible, i això ens costarà encara més. Alt, ben plantat, pèl-roig com jo a poder ser i per suposat homosexual.

        —Estic d'acord, Elisabet, com comencem?

        —No en tinc ni remota idea, però vull que sigui de bona soca. Podríem recórrer a la xarxa. Buscarem els candidats per Internet, que ens enviïn els seus biotips i nosaltres dues farem la selecció. Et sembla bé, Carla?

        —Perfecte.

        En les setmanes següents el ritme dels correus electrònics va ser  frenètic, rebien oferiments de totes les parts del món, especialment de Rússia, també de França, Regne Unit i Bèlgica. La tria va tenir-les entretingudes i molt ocupades, i sovint s'imaginaven com actuarien els homes de les fotos quan estesin de veritat davant seu. A vegades, al llit, jugaven i feien fantasies com si un d'aquells homes fornits fos allí amb elles, generalment amb uniforme militar. Finalment seleccionaren del plec d'ofertes a onze possibles candidats encara que van haver de transigir amb allò del cabell pèl-roig. (A Carla li sabia greu per Elisabet, però a ella tant li feia. Tampoc li importava que fos nen o nena, mentre sortís un bebè sa.)

        —Algú dels presents estaria disposat a donar-nos el seu semen gratuïtament?

        Carla i Elisabet, dretes, darrere la tarima esperaven una resposta. Ningú es va oferir, gratis. Tothom volia rebre compensació econòmica elevada o tenir dret a la nacionalitat espanyola. Només un del darrere es va oferir amb una condició: poder veure el seu fill una vegada al mes ni que fos per Skipe. Era del Senegal, alt i prim. I negre com un estalzí. Es deia  i diu Mamadoo Bleís.

        Totes dues veieren per uns segons córrer pel terra de casa seva a una nena xocolata amb llet i els hi va agradar la idea. Els hi va semblar plausible la imatge que donarien al barri benestant on vivien, elles amb un infant mulat. Podrien continuar sent les transgressores, com se les coneixia a Sant Cugat. D'altra banda Mamadoo, de trenta i nou anys, era un noi de mirada tendra, sensible i afectuós i el seu test d'intel·ligència superava els d'elles, estava en cent quaranta. Que volgués veure al seu fill biològic de tant en tant tampoc era una demanda insuperable.

         Li digueren que sí.    

        La Rosa s'encarregà d'implantar l'òvul fecundat dins l'úter de Carla, assegurant-se que fos un de sol i fort. L'embaràs es va complicar de seguida, segurament per la edat. Carla va haver de guardar repòs absolut durant els primers mesos i en els següents fer-se controls regulars de hiperglucèmia. Inevitablement va haver de deixar la feina. Carla i Elisabet dirigien la revista Dona Donae, que editaven amb força ressò en els medis per Internet. Avui en dia, vint i tres anys després, encara duen les regnes de la publicació escrita en català i traduïda a diferents idiomes. I Mamadoo és el cap de la secció Gais guais. Des del començament de l'embaràs, cap de les dues va voler saber per avançat el sexe del nouvingut. Ni Mamadoo, el pare biològic.

        Nevava en el jardí. El liquidàmbar, desproveït de fulles, exhibia el seu tronc esquarterat i rugós. Les volves encenien la nit fosca de Reis i queien regals del cel. Va ser per cesària. Un estel de xocolata i llet va néixer a la Terra. Va ser un miracle de la natura de cabell pèl-roig i ulls clars i lluminosos. De nom em posaren Martina.

PD: Dir-vos que aquest article, traduït a l'anglès, el castellà i el francès, va aparèixer el passat novembre a la revista Dona Donae a manera de presentació de la nova secció de Dones actives que dirigeix Martina Martí i Rocamora de Bleís.