Primavera
Heus aquí,
companys, heu-la aquí, puntual com una migració,
a les dotze en punt, la primavera s’ha escolat per casa meva aquest dilluns
passat i m’ha dut ametllers blancs i rosats, i estores de roselles enceses
sobre els camps verds; i m’ha dut també records de faldilles al vent, de
rialles encisadores i de vells jocs d'infants despreocupats. A la nit, era
despert, esperant-la dempeus davant la finestra, amb els ulls escodrinyant el
cel com a un estrany, i al meu costat una espelma verda tremolava. A l’hora en
punt he obert la finestra com qui obre el seu cor i l’he convidada a passar: entra
primavera, il·lumina el meu hivern. L’espelma ha bategat, jo també, de sobte he
sentit un esgarrifament. En altres llocs del jardí del món la primavera està
alimentant les guerres. I jo aquí amb la finestra del cor dolgut, mirant un cel
esquitxat de roselles brillants, impotent, gairebé plorant, desfent-me per
dintre igual que la cera regalima espalmatòria avall. Demano ajut a la
primavera: si us plau, parlem dels ametllers florits, del prodigi de la vida
que no s'acaba mai, si us plau parlem de l’essencial. Però ella només se’n riu,
ho veig clarament, em dóna l’alegria com a resposta, se’n riu fresca com la
neu, com les fonts dels rius, com el somrís net de la joventut. Demano ajuda a
la nit: si us plau, parlem del misteri de la foscor, dels teus ulls clars, si us
plau, parlem de l’essencial. La nit se’m queda mirant com només ho fan els
mussols, igual d’enigmàtica, igual de fosca, igual de brillant; percebo un
xiuxiueig nocturn: és quan es fa fosc que es veuen millor els estels. Però això
no em consola. Potser l'essencial que reclamo ho tinc davant dels ulls i les
llàgrimes o els prejudicis m'ho velen. Potser sí que no ho miro prou bé.
Els camps de batalla tacats de sang
primaveral, de roselles innocents, de somriures esquarterats m’apareixen i
desapareixen en cada parpelleig. La munió de refugiats fugint de l'horror absurd,
víctimes innocents de la bogeria dels governants. No em serveix el recompte
estadístic que ens diu que actualment hi ha al món més de cent vint conflictes
armats ni que la guerra és tan antiga com la Humanitat ni tampoc que sigui el
darrer recurs possible entre els humans; no, companys, no em consola. Tampoc em
serveix, no em serveix prou, el plec de manifestacions mundials en defensa de
la pau hagudes i per haver si és que no van acompanyades d’un compromís ferm i
personal de defensar la vida, de construir la pau, a cada moment, amb tu, amb
mi i amb aquells que governen el món, els que prenen les decisions, la classe
política i els poderosos i també en l’àmbit de les relacions personals que
tenim més a prop. És, de fet, l’únic marc on podem practicar del cert la pau
quotidiana, des de les ganes de fer concòrdia. El món necessita la pau per
sobreviure, és imprescindible. Al meu costat l’espelma continua encesa,
continua crepitant, consumint-se i em dóna llum igual que fan les estrelles a
la nit, i no sé perquè, havent tants astres nocturns fonent-se al mateix temps
és sempre tot tant fosc. Res em consola.
Tot al meu voltant pampallugueja misteriosament i aparèixer i
desaparèixer resulta ser el destí de les estrelles, de les persones, de la cera
i del ble, però també del dia i la nit, de la guerra i la pau, de la vida i la
mort, de les paraules i del silenci, d'aquest escrit. La contingència ens
sustenta i ho oblidem massa sovint en les nostres decisions quotidianes. A mi
em sembla, companys, que el nus de l’Univers i dels qui l’habitem és la lluita
constant entre oposats, la interdependència de valors enfrontats i a l’hora
connectats entre sí, les dues galtes d’un mateix rostre d’infinites cares que
pivoten entorn un eix central i simètric en perpetua vibració. I jo aquí davant
la finestra, davant la nova estació, travessat pel mig per ella, per l’equinocci
de primavera, a les dotze en punt, meitat dia, meitat nit, meitat mort, meitat
viu, en un equilibri sense quietud. I és un univers dual, sí, però dinàmic, un
univers que malgrat tot avança, que a
pesar de tanta violència domèstica i per domesticar avança, que a pesar
de tant de sofriment provocat per la despietat d'alguns humans el món continua
endavant, continua existint, els ulls de la nit em diuen que sí, l’alegria de
la primavera rebrota en el meu cor de nen, alguna cosa fem bé, moltes coses les
fem millor que malament. ¿Per què? Perquè el món continua existint. El futur és
incert, sí, però el bé s’imposa al mal, ha succeït fins ara, i això em dóna un
consol provisional.
S’apaga
l’espelma, tanco la finestra, em poso al llit, abraço la meva estimada, és mig
desperta, li dic: t’estimo, Marta, t’estimo molt. M’embolico entre els seus
braços i les seves cames, m’hi nuo, sento el seu alè molt a prop del meu, el
segueixo atentament, compassats respirem des fa segles el mateix univers.
A
poc a poc ella i jo ens fusionen com el dia i la nit en un sol cos equidistant;
la primavera ha rebrotat de nou ,companys, tinguem-la en compte.
