Relato 5

                                             Adiós

Justo antes de emitir el postrer suspiro le mira fijamente a los ojos y casi imperceptiblemente susurra: te amo. Luego, tose y expira, todo se llena de silencio. Así de sencillo, natural, sin lágrimas ni crispación, como ella quería. El hombre permanece a su lado, le sujeta las manos, sigue acariciando los cabellos ya canos. No aprecia diferencias, no se lo puede creer. Ella sigue mirándole con sus grandes ojos, persistentes, no parpadea, muy bella. Le retira un poco el pelo de la cara, contempla una vez más sus mejillas sonrosadas, su enorme narizota, su sonrisa ligera, su cara serena. Continua mirándole. La enfermera le dice: señor, por favor, déjenos hacer. Empieza a notar que se le enfrían las manos, trata de darles calor, las aprieta aún más entre las suyas. No se lo cree. Se ha quedado casi dormida con la o todavía en los labios, entreabiertos, finos, sensibles. No puede evitar besarla, instintivamente acerca sus labios a los suyos, la besa con suavidad, no quiere despertarla, la ve tan tierna. Huele como siempre, a almendra dulce, le encanta su olor de boca, siempre le ha encantado. La vuelve a besar ahora con más intensidad, ella no responde ni se mueve, no le abraza, eso es una diferencia, una diferencia que le apresa, pero en ese momento él no se da cuenta. La admira de muy cerca, es tan hermosa, sosegadamente hermosa. No se lo cree. Recorre con los dedos cada una de las 5 arrugas longitudinales de su frente, la cruzan enteritas de sien a sien, son líneas perfectas, como ella, luego resigue sus cejas, hace como si las peinara con la yema del dedo índice. En el entrecejo se desliza nariz abajo, lentamente, hasta coronarla y se dejo caer por una de sus comisuras hasta el hoyito de su labio derecho. Ahí se entretiene un poco como si le hiciera cosquillas, como cuando hacían el amor, cuando jugaban y reían y se le marcaban aún más los hoyuelos de la boca con su sonrisa franca. No se lo cree. Palpa con los dedos, temblorosos, sus labios, todavía húmedos, delicados, algo calientes, ya poco. Primero perfila el superior a paso lento y luego el inferior en un viaje de ida y vuelta, y observa la infinidad de arruguitas que tiene en ambos labios, chiquitas. No puede evitar besuquearla de nuevo, así se queda un instante, quiere inmortalizar el momento, detener el reloj, empieza a estar fría, le insufla calor con el vaho, la frota, alienta todo lo que puede. No se lo cree, no se lo puede creer. Con su boca colma su rostro de caricias, hunde la lengua en la curva de su mentón, descansa en su dulce barbilla. Ella sigue mirándole, brillan sus enormes ojos, las pestañas tan marcadas, esos ojazos tan llenos de vida. No se lo cree, no se lo puede creer, todavía. Señor, por favor. Observa sus párpados gruesos, más de lo normal, de mujer sabia, uno de ellos caído de nacimiento. Acerca trémulo los dedos a esos dos trozos de piel plegable, algo rígida, se los cierra, los besa. Ella no dice nada. Repara en las bolsas, bajo los ojos, las protuberancias de siempre, poco le hacían las rodajas de pepino ni el ácido hialurónico. A él jamás le importaron, se lo había dicho, las besa. Algo sencillo, natural, sin lágrimas, como ella quería. Ya no le mira. No se lo puede creer. Siente sus manos frías, no puede calentárselas, lo intenta pero no puede, exclama ¡No puedo, por Dios, que no puedo! Siente que el frío de su esposa le invade, que le penetra por la columna vertebral, que le atenaza y oprime la garganta. Es un frío desconocido, un frío que le espanta, algo que no ha sentido nunca. Señor, por favor, déjenos hacer, ―le dice la enfermera, inclinándose otra vez hacia él. No se lo cree pero se levanta, no se lo cree pero camina, no se lo cree pero cruza la puerta, no se lo cree pero se va, llorando. Ahora mismo no recuerda si le dice adiós.

Relato 4

                                          Apaga

        ─Te amo, Carla.

        ─Y yo.

        ─¿Entonces?

        ─No puede ser.

        ─¿Por qué?

        ─Lo sabes bien, estoy casada.

        ─Y eso, ¿qué importa?

        ─No puedo engañarle.

        ─Díselo.

        ─No puedo.

        ─¿Tienes miedo?

        ─No puedo, no quiero.

        ─Entonces, ¿lo del otro día?

        ─Lo del otro día fue un exceso.

        ─¿Un exceso?

        ─Sí, algo pasajero, me pillaste desprevenida.

        ─¿Te gustó?

        ─¡Claro!    

        ─¿Entonces?

        ─No puedo, está Fernando.

        ─Que se venga.

        ─¡Qué dices!

        ─Lo que te digo, que se venga.

        ─Imposible.

        ─A los hombres les gusta estar con dos mujeres.

        ─Venga ya.

        ─Tengo ganas.

        ─Y yo.

        ─¿Apago la luz?

        ─Sí, apaga.

                                                             

Relato 3

                                         Catalàndia

 Després de sopar a casa amb uns amics i amigues el passat dimarts 8 parlàrem de política:

        ─Els partits polítics de dreta estan fent més per la independència d'aquest país que els de l'esquerra, no trobeu? Amb el seu afany nacionalista estan alçant barreres ideològiques que abans no existien i que no fan més que  crispar al personal i alimentar idees separatistes. 

        ─Així és, però també els partits d'esquerra estan col·laborant en aquesta disbauxa generalitzada i la burgesia dominant, amb qui estan aliats. Per què creieu passa això?

        ─És simple, es basa en una llei física elemental, la 3ª de Newton: tota acció va seguida de una reacció igual i en sentit contrari. En l'ambigüitat del món actual, la  definició d'un mostra  el camí que ha de seguir l'altre per posar-s'hi en contra, com si tot plegat no fos més que un gran joc infantil. Un terrible joc on el que es debaten en realitat són les supèrbies personals, les lluites de poder entre egos, les misèries humanes, escudant-se en la voluntat del poble que segresten per fer palesa la seva força. Els nostres polítics com les criatures viuen en la immediatesa,  sense perspectives de futur, cercant el guany ràpid.

        ─Sí, i a més, immadurs. Aquesta dialèctica partidista em semblen  jocs d'artifici, jocs de política i de polítics on els ciutadans som comparses passives al servei d'interessos particulars i obscurs que desconeixem. Ens manipulen com si fossin una massa mal·leable i per entretenir-nos ens creen la il·lusió de poder triar com a poble lliure. La humanitat està encara en un estadi infantil de la evolució i no ens deixen créixer, massa tutela, massa domini, massa por.

        ─Però nosaltres som un poble amb una història al darrera i ens estan menyspreant contínuament, ens exploten econòmicament i emocional, ens han perdut el respecte, això és obvi. Què s'han pensat!, som una nació de més 1000 anys, amb una tradició, amb símbols propis, amb una identitat coneguda al món sencer i no es pot consentir que ens trepitgen, ens hem de rebel·lar. Això no pot acabar més que amb un reconeixement de la nostra sobirania legítima, la democràcia és votar i el poble té dret a elegir i a viure lliure. No és tant un assumpte de la classe política, la demanda ve del poble, de la societat civil, que s'ha manifestat. El polítics estan al servei del poble.

        ─No estiguis tan segur d'això, de fet el major problema ciutadà després de l'atur són els polítics, les seves ànsies de perpetuar-s'hi en el poder, les seves ambicions personals, les seves corrupteles, la seva ineficàcia. Els polítics són també titelles de les grans corporacions econòmiques, només cal fixar-se en el fenomen de les portes giratòries, indignant, de gent indecent. Un polític deixa l'honestedat quan entra en política, es inevitable, hi ha un engranatge en marxa i ell o se n'adapta o se'n surt. Ho sé per experiència.

        ─Ah!, sí, tu vas ser regidora social d'aquest barri, què va passar-t'hi?    ─Doncs, això, que la pudor era tan enorme que vaig haver d'abandonar el càrrec als 6 mesos.  No us podeu imaginar el que es manega i denunciar-ho no servei de res, està tot tan contaminat que el denunciant és qui es posa en evidència, qui fa el panolis. La mentida està establerta i ben valorada, té prestigi, es considera un recurs de qui  sap bellugar-se en política. Si algun dia desapareguessin els paradisos fiscals s'acabarien els polítics del món sencer.

        ─No hi ha per tant, els polítics són persones com qualsevol de nosaltres, reflecteixen els temps actuals, els elegim democràticament, amb això estem tots d'acord, la democràcia és el millor sistema polític conegut, el més participatiu, cal acceptar les regles que entre tots ens hem imposat i respectar i defensar la Constitució, que ens va costar molt d'aconseguir-la.

        ─Quina part de la Constitució hem de defensar? La de l'habitatge  per tothom? La de feina per tothom? Quina vols què defensem, exactament?

        ─Home, no et posis així, heu de reconèixer que estem immersos en una greu crisis econòmica, ens hem de fer càrrec, no siguem demagògics.

        ─Econòmica? Sí, però encara més intensa és la crisi de valors essencials, de diners no en falten, l'avarícia regeix els mercats, les persones som peons en mans de la nova aristocràcia, la classe política, que es creu estar per sobre les lleis, però que obliguen cínicament a complir-la a tots els ciutadans d'a peu. En el tauler d'escacs nosaltres som els peons sacrificats al servei de la resta de peces organitzades jeràrquicament a favor del rei. Ells sempre acaben guanyant la partida, tenen el poder, dictaran les lleis que necessitin per salvaguardar els seus privilegis, el que sigui necessari perquè res canviï. A la fi, estan defensant el seus llocs de treball i en això procuren ser eficients, sent ineficaços.

        ─Insisteixo, no oblideu que el poble ha parlat, ha manifestat la seva voluntat, vol poder decidir el seu futur i els dels seus fills, tolerància, és un dret democràtic. Aquesta gent imperialista no ens representa, continuen ancorats en la edat mitjana i  enganxats a l'església catòlica com a paparres. Un estat laic, quina vergonya, quin cinisme. Sí, cinisme és el terme idoni.  

        ─Però, què em dieu d'aquí? Aquí passa el mateix. Què volen que voti? La defensa dels seus interessos particulars disfressats d'independentisme? Què volen? Utilitzar-me una vegada més per ajudar-los a resoldre el que no han estat capaços de negociar? A banda d'això, què he de defensar d'aquest país? Hi ha transparència fiscal? Puc saber on van els meus impostos? Puc saber què guanya i que fa cada polític que em representa? Puc accedir-hi, intervenir-hi, se'm farà cas? Per què aquí com allà es retarden ad eternum els processos judicials on estan implicats polítics, amics de polítics i partits polítics? Per què prenen la democràcia com la seva botigueta personal on manegen interessos públics sense cap control extern, no subornat? Com s'atreveixen a reduir la democràcia a l'acte de votar cada 4 anys i després a viure de franc i en contra de les demandes del poble? Què podem exportar d'exemplar d'aquest petit país que demana independència a la resta de països del món? De què ens podem sentir orgullosos quan les deficiències són les mateixes aquí i allà? Quan la corrupció està tan estesa aquí com allà? Quan la dictadura del capital és la mateixa aquí i allà? Quan el sofriment s'ha estès per les classes mitjanes sense que els nostres polítics hagin fet res substancial per remeiar-ho? I ja no diguem de la pobresa cada vegada més visible. Com voleu que m'apunti en un projecte ficció, que no se sosté? Per ideologia? Per patriotisme? Per sensibilitat? No em feu riure. Els nacionalismes del signe que siguin són residus del Romanticisme alemany del s. XVIII i no tenen cabuda en aquesta època. De veritat voleu tirar enrere? Els temps demanen un canvi radical de manera de pensar i d'enfocar el present. El que coneixem ja sabem on ens du, la història és clara, a la confrontació, al jo més que tu, al sofriment del poble arrossegat pels polítics.

        ―El que no volem és seguir sent menyspreats per un Estat que se'n riu de nosaltres i ens xucla la sang i la nostra identitat diferenciada. El que no volem és que parapetant-se amb lleis que consensuen amb la majoria parlamentaria els dos principals partits ens humilien contínuament i afoguen la nostra veu. El que no volem és que ens laminin al voler imposar-nos el seu ranci nacionalisme i menys que ens aixafin i pretenguin destruir-nos, com a poble diferenciat, la nostra identitat mil·lenària, distinta a ells,diferent i legítima. El que aquí s'està jutjant és la intransigència a admetre la existència de la singularitat d'aquest poble dintre de l'Estat. I si això no dóna una volta de 360º pot conduir-nos a escenaris inesperats. Des de la por a perdre no hi ha diàleg constructiu, només escenificació de diàleg, pur teatre per la galeria, la massa.

        ―Certament se'ls hi pot anar de les mans, les masses són dòcils, fàcilment portables però quan es descontrolen poden ser feres enfurismades i arremetre contra tota cuca viva. La desesperació guia a la massa sense fre. Aleshores  quan la gent se sent frustrada o traïda o robada, quan ja no li queda gaire per perdre es descontrola  sense remei i roden caps, alguns d'innocents. Quan tot plegat és moltes coses, però també una cortina de fum per amagar les corrupteles entre partits polítics, empreses adjudicatàries i governants, de veritat val la pena tant d'enrenou? Què busquen, màrtirs? Una manera estranya d'arribar a la independència. No s'ha après de la història recent que les disputes per la força només duen sofriment i més ressentiment? Caldrà tornar a passar pel mateix? No ens ha estat suficient el patiment dels nostres avantpassats per aprendre nosaltres alguna llissó del passat?  Tan rucs som?

        ―T'has passat de rosca, ningú contempla actualment un conflicte armat, som gent assenyada, és un assumpte polític i s'ha de resoldre en els tribunals. Europa té molt de pes, no es quedarà de braços creuats. Caldrà esperar a les votacions i ser conseqüents amb els resultats. No ens queda altra via que la lluita, una lluita pacífica, almenys de moment. És el únic camí que ens deixen per defensar el què és nostre, sinó ho defensem nosaltres, qui ho farà?

        ―Amb tot cal tenir en compte que la independència política tal com està plantejada és una falsa promesa, no es pot viure sent independent, som socials per naturalesa, el intercanvi comercial, la interrelació és necessària i fructífera. En canvi, si us fixeu, la independència emocional és molt més saludable, clar que això és personal i costa més. El món està com està i molt em temo que no es pot canviar per moltes revolucions que fem, perquè el germen de l'error es troba en el propi ésser humà, en la seva corruptela intrínseca. Sense un treball personal el canvi a la societat no serà possible, sempre anirem donant voltes a la mateixa sínia, incapaços d'evolucionar com a persones. Enganxats als conflictes no creixem, anem passant el temps i perdent-lo, ens donen il·lusions de sentit de vida, però són només això, quimeres. Mentrestant, la vida passa.      

La lluna estava en quart creixent. Per què quart si n'hi veiem la meitat?       

                                                              

Relato 2

                                                       Juan

Hola, Juan, bienvenido a esta pequeña empresa solidaria, yo soy Loli, la telefonista, la que se encarga de las llamadas y de tomar nota de los pedidos. Si alguna vez llaman tus padres yo soy la persona autorizada para decírtelo. También me cuido de recibir a los clientes, soy la más veterana aquí, la que primero da la cara por la empresa, doy mi cara bonita, ves! (Ríe y se ruboriza). Ah!, Juan, no te apures, estarás bien aquí, ella es Marta, será tu compañera en estos primeros días, te enseñará el trabajo que tienes que hacer, ¿verdad, Marta? Hola, Juan, soy Marta, llevo 3 años aquí y tú estarás en mi sección, ocuparás el lugar de Luis que, bueno, se fue lejos, qué pena, Luisito, tuvo que irse con sus padres fuera, su padre encontró trabajo en el extranjero, en Oslo, creo, y se tuvieron que ir, sin más. Bueno, lo que tienes que hacer es fácil, pero ahora te parecerá difícil, yo te enseño, cuando cojas la práctica lo dominarás y lo podrás hacer con los ojos cerrados. Ves estos botellines, bueno, pues los ha de colocar dentro de esta caja, caben 18, ahí, uno a uno, en estos huecos, luego acompañas las cajas por esta cinta transportadora a esta máquina que le colocará el precinto, te enseñaré cómo situarlas para que el precinto quede centrado y cuando estén listas las apilas con cuidado en esta tarima para que el camión las cargue. Aquí estarás bien, Juan, cuando lo tengas por la mano, bueno, te será fácil y hasta divertido, ya verás, al fin y al cabo es trabajo y estar ocupado y bien ocupados como estamos nosotros es bueno para todos. Ten en cuenta que fabricamos productos de calidad, que tienen mucha aceptación en el mercado alimentario actual y es un trabajo solidario, que hoy en día está muy bien visto y, bueno, aquí trabajamos todos. Pásame, Loli, por favor, la leche, esa sí, gracias. Ah!, Juan, me alegro mucho que estés aquí y ojalá te guste y te quedes y no tengas que marcharte como le pasó a Luisito. Mira ahí llegan nuestros jefes, a que son las 10?, lo que te digo, puntuales como siempre. Hola, Juan, así me gusta, con una sonrisa de oreja a oreja, así que hoy es tu primer día, excelente, Marta te enseñará, bienvenido seas, espero te adaptes a nuestro ritmo de trabajo y que disfrutes, sobre todo que disfrutes. La política de esta empresa se basa en potenciar las buenas relaciones laborales y en crear una buena armonía entre todos los trabajadores, qué duda cabe que trabajar a gusto se traduce en un producto mejor hecho. Nosotros somos una empresa social, sin ánimo de lucro, de hecho legalmente está constituida como una cooperativa de la que todos formamos parte como socios, decidimos las estrategias comerciales a seguir en asambleas periódicas y procuramos ser lo más transparentes posible en todas nuestras acciones. Así por ejemplo, tú, Juan, vas a cobrar de inicio lo mismo que Marta o Loli, o que el resto de compañeros tuyos y mi sueldo como el de mi colega Alberto es triple al tuyo. No pongas esa cara, hombre, responde a un compromiso ético pactado en asamblea, de hecho es equitativo, verdad, Alberto? Hola, Juan, así es, completamente equitativo, nosotros estamos todo el día, y tú, Juan, bienvenido seas, por cierto, estarás en el turno de mañana y las tardes las tienes libres, por eso nuestros sueldos son más altos, responde a los estatutos fundacionales de la cooperativa, todos cobramos lo mismo en proporción a nuestra contribución en horas de trabajo a la empresa. Queremos que haya la máxima transparencia en todo los ámbitos, aquí no especulamos. Por cierto, Juan ¿Sabes qué quiere decir especular?( Risas generales).    

Relato 1

                                              Impertérrito

Me dijo: ahora que he cumplido los 61 miro hacia atrás y veo personas queridas que ya no están conmigo. Sin embargo ─añadió─ siguen ahí, vivas, mirándome impertérritas desde el otro lado del espejo. Hizo una pausa y se quedó como  ensimismado, frotándose los ojos, en silencio. Al poco pregunté: ¿ Qué quiere decir impertérritas, tío? Sonrió ligeramente, me acarició el cabello con sus  desgastadas manos y desviando su mirada hacia un oscuro de aquella noche sumamente estrellada me contestó: impasibles. Más tarde, antes de acostarme apunté en mi cuaderno de rayas: impertérrito = impasible. Incluso, antes de dormirme la palabra impertérrito  danzó un rato dentro de mi cabeza convertida en un caballo inconmovible. Me dijo que estuvo en la guerra, en el frente, en la batalla del Ebro, que estuvo con un amigo suyo bordeando una colina bajo el fuego enemigo. Se llamaba Fidel y era muy, pero que muy amigo suyo. Me dijo que aún veía su bigotito fino, su sonrisa ingenua, su tez rubial, su mirada divertida. Le veía vestido de soldado raso, agazapado tras unas tenues matas, visiblemente nervioso y luego zigzagueando junto a él por una cuesta pedregosa, batida por las ráfagas de una ametralladora enemiga. Exactamente dijo: Fidel iba detrás de mí, quise protegerlo, hacerle de escudo, tenía poca experiencia en el combate, le ordené que me siguiera, nos miramos fugazmente, le vi tembloroso, saldremos de ésta ─le dije, para animarlo y él me gritó: ¡Puto chusco, puta guerra, puta mierda! La noche era tan estrellada como ésta, ─dijo, señalando el cielo con sus desgastadas manos─  pero mucho más fría, más lúgubre y sobre todo más peligrosa, ardía la metralla y las balas silbaban por encima de nuestras cabezas. En un momento dado ─simplificó─ todo fue pólvora, estruendo, polvo, humareda. Entonces se calló, hubo un  silencio raro, inquietante, largo. Imaginé un caballo impertérrito cabalgando entre las estrellas, coceando el cielo y llenándolo de polvareda gris y terrosa. Luego, carraspeando, dijo: cuando me giré de nuevo Fidel estaba con la cabeza apoyada en el suelo, inmóvil, con el fusil caído y un hilillo de sangre le salía del casco, una bala se lo había atravesado. Estaba muerto, increíblemente muerto. Mi tío enmudeció, su cuerpo parecía más arrugado, como encogido, lentamente restregó sus desgastadas manos por ese rostro suyo tan  enjuto, y se quedó así un buen rato para luego sonarse mecánicamente la nariz sin usar el pañuelo, como hacía siempre en el campo. Las balas continuaron lacerando el suelo a mi alrededor, no pude ni acercarme, me escabullí como pude, no sé como logré salir vivo, aún le veo, ahí se quedó mi amigo Fidel ─acabó diciéndome. 

Ahora que he cumplido los 61 miro hacia atrás y veo a mi tío mirándome, impertérrito, desde el otro lado del espejo.