Relato 3

                                         Catalàndia

 Després de sopar a casa amb uns amics i amigues el passat dimarts 8 parlàrem de política:

        ─Els partits polítics de dreta estan fent més per la independència d'aquest país que els de l'esquerra, no trobeu? Amb el seu afany nacionalista estan alçant barreres ideològiques que abans no existien i que no fan més que  crispar al personal i alimentar idees separatistes. 

        ─Així és, però també els partits d'esquerra estan col·laborant en aquesta disbauxa generalitzada i la burgesia dominant, amb qui estan aliats. Per què creieu passa això?

        ─És simple, es basa en una llei física elemental, la 3ª de Newton: tota acció va seguida de una reacció igual i en sentit contrari. En l'ambigüitat del món actual, la  definició d'un mostra  el camí que ha de seguir l'altre per posar-s'hi en contra, com si tot plegat no fos més que un gran joc infantil. Un terrible joc on el que es debaten en realitat són les supèrbies personals, les lluites de poder entre egos, les misèries humanes, escudant-se en la voluntat del poble que segresten per fer palesa la seva força. Els nostres polítics com les criatures viuen en la immediatesa,  sense perspectives de futur, cercant el guany ràpid.

        ─Sí, i a més, immadurs. Aquesta dialèctica partidista em semblen  jocs d'artifici, jocs de política i de polítics on els ciutadans som comparses passives al servei d'interessos particulars i obscurs que desconeixem. Ens manipulen com si fossin una massa mal·leable i per entretenir-nos ens creen la il·lusió de poder triar com a poble lliure. La humanitat està encara en un estadi infantil de la evolució i no ens deixen créixer, massa tutela, massa domini, massa por.

        ─Però nosaltres som un poble amb una història al darrera i ens estan menyspreant contínuament, ens exploten econòmicament i emocional, ens han perdut el respecte, això és obvi. Què s'han pensat!, som una nació de més 1000 anys, amb una tradició, amb símbols propis, amb una identitat coneguda al món sencer i no es pot consentir que ens trepitgen, ens hem de rebel·lar. Això no pot acabar més que amb un reconeixement de la nostra sobirania legítima, la democràcia és votar i el poble té dret a elegir i a viure lliure. No és tant un assumpte de la classe política, la demanda ve del poble, de la societat civil, que s'ha manifestat. El polítics estan al servei del poble.

        ─No estiguis tan segur d'això, de fet el major problema ciutadà després de l'atur són els polítics, les seves ànsies de perpetuar-s'hi en el poder, les seves ambicions personals, les seves corrupteles, la seva ineficàcia. Els polítics són també titelles de les grans corporacions econòmiques, només cal fixar-se en el fenomen de les portes giratòries, indignant, de gent indecent. Un polític deixa l'honestedat quan entra en política, es inevitable, hi ha un engranatge en marxa i ell o se n'adapta o se'n surt. Ho sé per experiència.

        ─Ah!, sí, tu vas ser regidora social d'aquest barri, què va passar-t'hi?    ─Doncs, això, que la pudor era tan enorme que vaig haver d'abandonar el càrrec als 6 mesos.  No us podeu imaginar el que es manega i denunciar-ho no servei de res, està tot tan contaminat que el denunciant és qui es posa en evidència, qui fa el panolis. La mentida està establerta i ben valorada, té prestigi, es considera un recurs de qui  sap bellugar-se en política. Si algun dia desapareguessin els paradisos fiscals s'acabarien els polítics del món sencer.

        ─No hi ha per tant, els polítics són persones com qualsevol de nosaltres, reflecteixen els temps actuals, els elegim democràticament, amb això estem tots d'acord, la democràcia és el millor sistema polític conegut, el més participatiu, cal acceptar les regles que entre tots ens hem imposat i respectar i defensar la Constitució, que ens va costar molt d'aconseguir-la.

        ─Quina part de la Constitució hem de defensar? La de l'habitatge  per tothom? La de feina per tothom? Quina vols què defensem, exactament?

        ─Home, no et posis així, heu de reconèixer que estem immersos en una greu crisis econòmica, ens hem de fer càrrec, no siguem demagògics.

        ─Econòmica? Sí, però encara més intensa és la crisi de valors essencials, de diners no en falten, l'avarícia regeix els mercats, les persones som peons en mans de la nova aristocràcia, la classe política, que es creu estar per sobre les lleis, però que obliguen cínicament a complir-la a tots els ciutadans d'a peu. En el tauler d'escacs nosaltres som els peons sacrificats al servei de la resta de peces organitzades jeràrquicament a favor del rei. Ells sempre acaben guanyant la partida, tenen el poder, dictaran les lleis que necessitin per salvaguardar els seus privilegis, el que sigui necessari perquè res canviï. A la fi, estan defensant el seus llocs de treball i en això procuren ser eficients, sent ineficaços.

        ─Insisteixo, no oblideu que el poble ha parlat, ha manifestat la seva voluntat, vol poder decidir el seu futur i els dels seus fills, tolerància, és un dret democràtic. Aquesta gent imperialista no ens representa, continuen ancorats en la edat mitjana i  enganxats a l'església catòlica com a paparres. Un estat laic, quina vergonya, quin cinisme. Sí, cinisme és el terme idoni.  

        ─Però, què em dieu d'aquí? Aquí passa el mateix. Què volen que voti? La defensa dels seus interessos particulars disfressats d'independentisme? Què volen? Utilitzar-me una vegada més per ajudar-los a resoldre el que no han estat capaços de negociar? A banda d'això, què he de defensar d'aquest país? Hi ha transparència fiscal? Puc saber on van els meus impostos? Puc saber què guanya i que fa cada polític que em representa? Puc accedir-hi, intervenir-hi, se'm farà cas? Per què aquí com allà es retarden ad eternum els processos judicials on estan implicats polítics, amics de polítics i partits polítics? Per què prenen la democràcia com la seva botigueta personal on manegen interessos públics sense cap control extern, no subornat? Com s'atreveixen a reduir la democràcia a l'acte de votar cada 4 anys i després a viure de franc i en contra de les demandes del poble? Què podem exportar d'exemplar d'aquest petit país que demana independència a la resta de països del món? De què ens podem sentir orgullosos quan les deficiències són les mateixes aquí i allà? Quan la corrupció està tan estesa aquí com allà? Quan la dictadura del capital és la mateixa aquí i allà? Quan el sofriment s'ha estès per les classes mitjanes sense que els nostres polítics hagin fet res substancial per remeiar-ho? I ja no diguem de la pobresa cada vegada més visible. Com voleu que m'apunti en un projecte ficció, que no se sosté? Per ideologia? Per patriotisme? Per sensibilitat? No em feu riure. Els nacionalismes del signe que siguin són residus del Romanticisme alemany del s. XVIII i no tenen cabuda en aquesta època. De veritat voleu tirar enrere? Els temps demanen un canvi radical de manera de pensar i d'enfocar el present. El que coneixem ja sabem on ens du, la història és clara, a la confrontació, al jo més que tu, al sofriment del poble arrossegat pels polítics.

        ―El que no volem és seguir sent menyspreats per un Estat que se'n riu de nosaltres i ens xucla la sang i la nostra identitat diferenciada. El que no volem és que parapetant-se amb lleis que consensuen amb la majoria parlamentaria els dos principals partits ens humilien contínuament i afoguen la nostra veu. El que no volem és que ens laminin al voler imposar-nos el seu ranci nacionalisme i menys que ens aixafin i pretenguin destruir-nos, com a poble diferenciat, la nostra identitat mil·lenària, distinta a ells,diferent i legítima. El que aquí s'està jutjant és la intransigència a admetre la existència de la singularitat d'aquest poble dintre de l'Estat. I si això no dóna una volta de 360º pot conduir-nos a escenaris inesperats. Des de la por a perdre no hi ha diàleg constructiu, només escenificació de diàleg, pur teatre per la galeria, la massa.

        ―Certament se'ls hi pot anar de les mans, les masses són dòcils, fàcilment portables però quan es descontrolen poden ser feres enfurismades i arremetre contra tota cuca viva. La desesperació guia a la massa sense fre. Aleshores  quan la gent se sent frustrada o traïda o robada, quan ja no li queda gaire per perdre es descontrola  sense remei i roden caps, alguns d'innocents. Quan tot plegat és moltes coses, però també una cortina de fum per amagar les corrupteles entre partits polítics, empreses adjudicatàries i governants, de veritat val la pena tant d'enrenou? Què busquen, màrtirs? Una manera estranya d'arribar a la independència. No s'ha après de la història recent que les disputes per la força només duen sofriment i més ressentiment? Caldrà tornar a passar pel mateix? No ens ha estat suficient el patiment dels nostres avantpassats per aprendre nosaltres alguna llissó del passat?  Tan rucs som?

        ―T'has passat de rosca, ningú contempla actualment un conflicte armat, som gent assenyada, és un assumpte polític i s'ha de resoldre en els tribunals. Europa té molt de pes, no es quedarà de braços creuats. Caldrà esperar a les votacions i ser conseqüents amb els resultats. No ens queda altra via que la lluita, una lluita pacífica, almenys de moment. És el únic camí que ens deixen per defensar el què és nostre, sinó ho defensem nosaltres, qui ho farà?

        ―Amb tot cal tenir en compte que la independència política tal com està plantejada és una falsa promesa, no es pot viure sent independent, som socials per naturalesa, el intercanvi comercial, la interrelació és necessària i fructífera. En canvi, si us fixeu, la independència emocional és molt més saludable, clar que això és personal i costa més. El món està com està i molt em temo que no es pot canviar per moltes revolucions que fem, perquè el germen de l'error es troba en el propi ésser humà, en la seva corruptela intrínseca. Sense un treball personal el canvi a la societat no serà possible, sempre anirem donant voltes a la mateixa sínia, incapaços d'evolucionar com a persones. Enganxats als conflictes no creixem, anem passant el temps i perdent-lo, ens donen il·lusions de sentit de vida, però són només això, quimeres. Mentrestant, la vida passa.      

La lluna estava en quart creixent. Per què quart si n'hi veiem la meitat?