Relato 510

 

                                         Segar

—Segui, segui.

—Sego?

—Sí.

—A la cadira?

—Sí, segui, segui.

—Enrampa.

—Segui, segui, no n’ha de fer de res d’això.

L'home no s’asseu. Va pelat al zero, du bata escolar a ratlles verticals i blaves, babutxes, manilles en els canells, mirada perduda. Amb el cap nega, tota l’estona nega.

—Segar.

—Segui, seu, Robert.

—Segar, segar, sempre segar.

—Segui.

—Segur?

—Segui.

Robert es queda dret davant del gran mirall. A l’altra banda una munió de gent el contempla, ell no ho sap, ell no sap res, ell no sap més que segar.

—Seu.

—Segar, segar, sempre segar.

L'alcaid fa un gest amb la mà, mentre es mira el rellotge. Du una gorra blava amb una estrella de cinc puntes al mig.

Els guardians agafen al reu, li dobleguen els genolls, li obliguen a seure, li posen grillons a peus i braços, li treuen les manilles. Robert té convulsions.

—Segar, segar, sempre segar.

Els guardians s'allunyen, l'home queda sol, la il·luminació a la sala decau, el rellotge a la paret ajunta les agulles a les dotze del migdia. El sol cau a plom.

—Segar, segar, segar, sempre segar...