Deia
Deia que l’havien estafat, que li havien segrestat la vida, que la vida no està en els pensaments com li havien fet creure, com la cultura interessadament ens ha fet creure, sinó en els sentiments, en el que un sent amb l’altre, en el viure en el present dia rere dia, gaudint de la brisa a la cara, de la rialla, de la serenor, de l’equilibri emocional i mental. Deia que el mal del món resideix en els pensaments exclusius que són la majoria, pensaments que si ens fixem bé, no són nostres, sinó induïts per éssers a l’ombra que ens manipulen i controlen interessadament per no tenir en compte a l’altre, per veure’l com un enemic, els que els maten i ens maten; deia que tenim una sola vida i el dret a viure-la feliços abans que res a pesar dels poders dominants del món que ho obstaculitzen amb tot tipus de violència i control; deia que la pell és un òrgan mes estens que el cervell, que la pell sent i el cervell no, que el cor és el motor de la vida i els pensaments sense amor un suïcidi personal i col·lectiu; deia que la consigna dominant al món prioritza el progrés exterior, el material, en compte de l’interior, l’espiritual i que calia fer una esmena a la totalitat; deia que se n’havia adonat a temps de l’engany, que tard o d’hora tothom se n’ha adonarà que no delegar el poder personal a ningú de fora li canvia la vida; deia que preocupar-se perjudica la salut i que no es una opció natural, sinó induïda. M’ho deia cada vegada que ens trobàvem sense dir-me res, ho traspuava, com ara mateix fa. Gràcies, William, continua descansant en pau.
No hay comentarios:
Publicar un comentario