Relato 170

                                          Revetlla   

       

        ―Però, què fas aquí, sola, a la revetlla de Sant Joan, en aquest fastigós banc de l'Avinguda Gaudí, a les quatre de la matinada i amb pijama, em vols dir què coi fas aquí, Roseta, m'ho vols dir?

        ―M'ho vols dir, m'ho vols dir, sempre amb exigències, oi que sí, tu sempre controlant els meus moviments, criticant-me el que faig o deixo de fer, tot et sembla malament, ets un  carnús, m'has amargat la vida. Què, què faig?, doncs, ja ho veus, prenc la fresca, no et sembla bé, ets fots, prenc la fresca i espero, sobretot espero.

        ―I què esperes, Rateta meva?

        ―Espero que em deixis en pau, que callis i t'apartis de la meva vida per sempre. Espero que aquesta curta nit em dugui aviat un home com cal, un que m'estimi i m'estrenyi entre els seus braços i que em digui et necessito, amor, queda't amb mi, vet aquí el que espero, tot el contrari que tu, que et bombin.

        ―Ets una beneita, tens home i filla esperant-te a casa, seràs ximpleta, au, fes el favor de tornar a casa teva, amb els teus, aquest no és lloc apropiat, al carrer, mig despullada, mendicant amor com una bandarra famèlica, fes-me cas i torna. No facis més el ridícul.

        ―No em martiritzis més, deixa'm fer per una punyetera vegada el que vull, el que Roseta Agamí decideixi o no decideixi fer. Si us plau, no m'atabalis, marxa!, deixa'm estar amb els meus pensaments, deixa'm aclarir-me. Necessito estar sola.

        I d'una revolada encengué una cigarreta, i se la fumà sense descans, calada darrere calada, no parà de treure fum i més fum, mentre la nit màgica s'omplia de fogueres i el plat blanc, esmicolat, de la lluna surava en la negra sopa, i la gent, despreocupada, corria, feia gresca i es divertia llançant petards i focs d'artifici que il·luminaven a batzegades el rostre pàl·lid i cadavèric d'una dona asseguda amb un pijama tacat de sang.

        ―Torna a casa, Rateta, que t'esperen, no siguis boja.

        ―Allà no m'espera ja ningú, endimoniat, fot el camp, torna a la foscor.

          I es posà dreta de cop com posseïda per una energia desconeguda, els ulls li brillaven, els tenia oberts, molt, i reia, reia feliç, i marxà arrossegant els peus Avinguda Gaudí avall sota l'aixopluc de l'ombra allargassada de la Sagrada Família, mesclant-se entre l'olor de la pólvora, les rialles, el soroll de les sirenes blaves i el jovent aliè.