Relato 300

                                              Facebook

   —Saps? jo et vaig estimar molt, gairebé amb bogeria.

           —Ho sé, Roser, ho sé. Tots dos érem molt joves, no te n'oblidis.

           —I tu no em corresponies.

          —Jo no et vaig enganyar mai, has de reconèixer-ho. Tu em queies molt bé, eres tant atrevida, tant impetuosa. Em vas enlluernar, vaig deixar-te fer. Saps que t'apreciava, però tu volies més de mi, no t'era suficient.

        —Jo et volia per a mi sola, desitjava tenir-te sempre al meu costat, havies de ser per mi, marit o company, el que fos, però només amb mi. Era demanar massa?

         —En aquells moments sí, era demanar-me massa. Tu tenies només setze anys i jo acabava de fer els divuit. La teva força m'espantava. Recordo que m'amoïnava molt que allà on anéssim em lluïssis com si estesis duent una bandera al teu costat. I jo havia de fer el paperet que t'agradava, el que et divertia, el que complaïa als teus amics. Tu, Roser, no te n'adonaves, però jo em sentia en aquells dies com un drap brut, completament manipulat.

            —No m'ho vas dir mai, Josep. En la vida hagués pensat que poguessis interpretar la meva estima com un acte de voler dominar-te. Jo era molt feliç amb tu, no volia cap home més, no existien, només estaves tu. Em vas fer molt de mal quan vas anar desapareixent de la meva vida, i quan finalment vaig comprendre que m'havies deixat, vaig caure en una profunda depressió.

          —Ho vaig saber per tercers, però vaig témer que si intervenia seria pitjor. Una nit vaig arribar-me a casa teva, tenia necessitat de veure't, tu no te'n vas adonar, eres al jardí asseguda sota un fanal, llegint. T'havies engreixat molt, casi no et coneixia. No em vaig atrevir a dir-te res, però sí que demanà al cel que si havia de parlar-te, et giressis. No vas fer-ho. Vaig prendreu com el millor senyal. D'això fa ara, ho saps ben bé, la fredorada de quaranta anys llargs. Va ser la darrera vegada que et vaig veure. 

            —Saps, Josep? T'he estat buscant sempre, et veia en cada home que indiferent ha passat per la meva vida. I ara, gràcies al Facebook, després de tant de temps, t'he retrobat, et dónes compte? Jo t'adorava, saps que hagués fet per tu tot el que m’haguessis demanat, m'entens, tot. Estima't, tant tendre i amable com eres amb mi com és que vas fugir de sobte sense donar-me cap explicació?, com vas poder fer-m'ho? Porto una pena molt grossa dintre meu des de llavors perquè no he pogut entendre mai la teva  estranya reacció, el que sense més ni més t'esfumessis com un fantasma de la meva vida. Com vas poder? Tant mal et feia? Tan malament et senties? No vull que aquest retrobament sigui per agrir-nos de nou, no vull fer-te retrets, francament, ha passat molt de temps, però sí m'agradaria només fos per calmar la meva ànsia que em donessis alguna explicació, quelcom on agarrar-me com en un clau ardent.   

           —Roser, Roser, t'ho suplico, no tornis. El passat és ben passat i no es poden modificar els fets, però sí podem intentar-ho amb els records que duen associats. Segurament es varen produir errors i malentesos, sense intenció, però es produïren i et puc ben  bé assegurar que l’últim que volia era fer-te mal, tampoc per res del món voldria que aquesta conversa a través de l'ordinador ens perjudiqués, no voldria tornar-te a deprimir, hem de poder parlar com dos persones adultes i civilitzades. Has de tenir en compte que jo tinc una família, que sóc un home feliçment casat, que ha passat molt de temps i que rondem ja la setantena. Ha canviat tot molt tant física, mental com ambiental. Ho veus això? És important per nosaltres que siguem capaços d'abordar la situació en la correcta perspectiva actual. Dit això, Roser, passo a comentar-te les meves impressions quan fa un parell de setmanes vaig rebre el teu primer correu. No sé com et va arribar la foto que tinc penjada al Facebook, però es coneix que la vas examinar i vas enviar-me un correu amb la teva, preguntant-me si havia treballat de jove en una fusteria, i, t'ho dic sincerament, no et vaig reconèixer. Com deies que era molt important per tu i era cert que havia fet de fuster et vaig contestar afirmativament. D'aquí arrenca aquest inesperat retrobament virtual. T'he de dir que em vaig quedar esparverat al veure escrit en la teva primera resposta unes paraules meves, unes paraules que segons tu t'havia dit fa més de quaranta anys enrere: “hi ha temps per a tot, fins i tot per a que els temps s'ajuntin”. Vaig notar esgarrifances, era cert, les havia pronunciades, i va ser com si el passat se'm posés a cavalcar a sobre meu i m'esclafés contra una pesada llosa. Recordava la frase, però encara no sabia qui eres tu. Tampoc quan citares a manera de pista en un altre missatge molt curt: “You are very young for me.” Sabia que l'havia dita però seguia sense recordar a qui. Això va començar a neguitejar-me, m'assaltà la por, una d'enfiladissa i em vaig submergir en el laberint de la  memòria, tractant de recordar amb quina de les noies dels anys 70 podia haver-li dit aquesta sentència. Jo devia estar, aleshores, estudiant anglès, però on?  I sobretot a qui? El que més me sobresaltà va ser que fossis capaç de repetir unes paraules tant antigues amb tanta rapidesa, com si les tinguessis recent desades a la memòria. Vas fer-me estremir. Tanta impressió t'havien causat uns mots que segurament havia aprés d'algun llibre de metafísica? Tanta impressió havia causat a una noieta de la que era incapaç de recordar-me'n ara? Vaig avergonyir-me, t'ho dic de veritat. Tant de dolor poden causar unes paraules dites a la babalà o que cercaven potser només una lloança fàcil? No t'he d'enganyar, no ho he fet mai, ni llavors quan em vaig retirar en silenci ni ara. Vaig deixar que el temps fos el meu aliat, que fes la feina bruta, i vaig confiar que comprendries que l'obsessió que tenies per a mi no era bona per ningú dels dos; i que el temps, com deien els entesos, ho acabaria guarint tot. Pel que sembla no ha estat així. L'haver-me localitzat es deu sens dubte a un miracle que ha fet possible la teva tenacitat i ho veig com una mena de senyal que ens demana arranjar un passat viscut en comú per continuar caminant sense un pesat llast. 

           Després de passejar una bona estona pels arxius de la memòria se'm va encendre com una fogonada la següent qüestió que et vaig escriure: “tu ets la diamant en brut?” Aleshores ja sospitava, encara no estava segur, qui podria ser. Feia molts anys que havia oblidat el teu nom, no sé si voluntari o involuntàriament, però així era. De vegades, quan llançava la mirada enrere  i veia el teu rostre infantil no era capaç d'associar-lo a cap nom. Roser, dius, però és com una descoberta per a mi, t'havia oblida't per complert. Vas contestar-me amb un lacònic “sí.” Quin vertigen! T'asseguro que em vaig quedar mirant la pantalla completament atònit. “Sí.”, deia confirmant les meves sospites. Seguint la teva manera de ser vaig sentir que havies irromput de sobte a la meva confortada vida com un tempesta. Remirava la foto del Facebook, però era incapaç de reconèixer-te, de reconèixer a la noia que havia estat la meva primera núvia, a la que vaig besar per primera vegada i amb qui vaig anar més enllà, sense que ara mateix em vegi en cor ni en condicions de citar-ho amb completa certitud. No conservo cap foto de quan sortíem junts, ni tampoc els records que conservo són gaire fiables, però de alguna manera indefinida sento que algú, tal vegada un intrús o un malson s'ha presentat d'imprevist a la taula parada sense haver estat convidat. Va ser aleshores quan et vaig escriure:

           —“Es voldran tornar a ajuntar els temps? Sincerament millor que no.”

           I tu contestares:

          —Per què no? Tants mals records guardes de mi...?

 ―Feliç Nadal, bonica, feliç aniversari, Capricorniana, i feliç nou any...

 Va ser llavors quan vaig clicar “sortir per sempre” del Facebook, tancant de cop la porta de la meva malmesa memòria.