Relato 340

                                               Burro                                 Al meu germà

       —“Rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr”

       —“Reeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee”

       —No, així no. Mira com poso la llengua, la punta a dalt d'aquesta corba i llavors només has de bufar.  Veus? I dius “Rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr”

        —“Reeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee”

        ―No, torneu a provar, va, què és molt fàcil.

        El Jordi de set anys li està ensenyant al seu germà gran de nou la correcta pronunciació del so de la lletra erra. Es troben asseguts al darrer esglaó de l'escala interior de la casa dels seus  oncles, en el poble de Móra d'Ebre. És mig matí d’un cinc d’agost, un dia més de calor d’estiu, però al replà s'està fresc.

         —“Rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr”

         —“Reeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee”

         —No, Xavier, repeteix-ho una altra vegada. Fixa't bé on poso la punta de la llengua, aquí a dalt darrera les dents i aplana-la una mica contra el sostre de la boca. Ho veus?

          —“Rrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrrr” A veure, fes-ho tu sol.

          —“Reeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee”. Ostres Joldiet!, deixem-ho estar, què això és molt difícil. No veus que no em sult, que no em soltilà mai.

           —No et posis nerviós i torna-ho a provar.

         El Jordi té una paciència infinita, sovint s'entreté sol en petites coses capaç de passar-hi hores i juga molt amb els animalets de casa i no només amb el gossos o gats tan freqüents en els pobles, sinó també amb els que ell captura. Té una sargantana guardada dintre d'una caixa de sabates i també un parell de grills en una caixa grossa de llumins  amb un parell de foradets i una serp d'aigua que guarda tancada en una cubell de plàstic. És més baixet que el Xavier i de pell morena mentre que el seu germà és rosset i molt sec i li falten les dues dents del davant. Tots dos es troben de vacances escolars amb els oncles i s'estaran al poble de Móra d ‘Ebre els tres mesos d'estiu. Llurs pares els hi envien allí cada any i així ells poden atendre el negoci de Barcelona amb més comoditat tenint els nens a bon esguard. Al Jordi li sap greu que el seu germà no sàpiga pronunciar la erra. Porta un grapat de matins amb la mateixa ensenyança. Estan a la primera setmana d'agost de 1961.

          —“Reeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee”

        El Xavier s'alça enfadat i vol sortir al carrer a  jugar a bicicleta o a saltar a corda amb les veïnes però encara no hi ha ningú. 

      —Deixem-ho Joldiet, anem al calel a jugal amb l'Enlic i la Losel. Segulament alivalan de seguida, cole!

       I fa el gest de voler sortir de pressa, però com el seu germà no es mou d’on és i continua jugant amb la sargantana que té entre els dits i el Xavier no sap anar enlloc sense el seu germanet Jordiet, es queda. Amb tot tracta de convèncer-lo.

       —Anem a la tela del dalela i jugalem a pilota, allà no fala calol que hi toca l’ombla. I podlé xutal amb l'esquela i tu falas de poltel.    

        —No, ara no, quan sàpigues pronunciar la erra. Vinga, practica de nou.

        —Reeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeerrrrrrreeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee”

        —Molt bé, ara ho has fet una miqueta, torna-ho a provar.

        El Xavier és posa més nerviós i està inquiet. Recent ha aprés a anar en bicicleta de dues rodes i està impacient per pujar-hi de nou i practicar. És una mica alta per ell, però és el regal del pares per ser bon estudiant. “Llàstima no sàpiga pronunciar la erra” era una queixa que sentia sovint comentar als seus pares.

         —Mira com poso la llengua, millor mira't tu mateix.

         Aleshores el Jordi va despenjar el petit mirall que es trobava darrera la porta de l'entrada i li va posar davant seu per tal que prestés més atenció a la posició de la llengua en el paladar.

        —Ho veus, aquí, ara recolzes la punteta i treus l'aire suau mentre fas vibrar la llengua d'aquesta manera, a poc a poc i et sortirà el so RRR sol.  

        L'ajut del mirall va ser providencial. El Xavier podia imitar mes fàcilment la disposició dels llavis del seu germà i la situació de la llengua dintre la boca.

         —“Reeeeeeeeeeeerrrrreeeeeeeeeeeerrrrrrrrrrrreeeeeeeeeeeeeeereeee”

          ―T'ha tornat a sortir! ―cridà content el Jordiet al sentir-lo i repetia la mateixa frase a la sargantana qui girava el seu cap i semblava que l'estès escoltant. Torneu a provar!

        ―”Reeeeeeeeeeeeeeeerrrrrreeeeerrrrrrreeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeerrrrree”

        ―Molt bé, Xavier, ja sap pronunciar la erra, enhorabona!

        ―Gràcies a tu, Jordiet, gràcies a tu. No estàs content...

        ―Sí, molt, el que passa... és que ara... sí, em podràs dir burro correctament...

        ―No t’entristeixis, germanet, aquí l’únic burro he estat jo..., perdona’m.

        Mai més el Xavier li va tornar a dir burro al seu germà Jordiet, mai més.