Filtració
Com cada matí laborable Pol viatja amb mascareta FFP2 per
la línia tres del Metro en direcció a l’hospital de la Vall d’Hebron on
treballa de viròleg des de fa un any, quan va tornar de Wuhan. Per ser aquesta
ciutat el suposat origen de la covid-19 els companys de la UVI el fan responsable
mig en broma, mig en serio de l’expansió del virus per tot el món i de les
seves conseqüències nefastes per la salut i els costums socials de la població.
Òbviament és fals, tot ha estat una desafortunada coincidència.
Pol era un metge en pràctiques, el darrer de l’equip de
vint-i-tres científics sota les ordres de l’eminent viròleg Pal Han, i no tenia
cap influencia a Wuhan. S’hi va estar només tres mesos i quan la pandèmia va
esclatar Pol ja viatjava en Metro cada matí feiner a intubar malats de la
covid-19 a l’hospital en jornades maratonianes. És cert que en el laboratori de
Wuhan experimenten amb virus amb finalitats militars, però les mesures de seguretat
del tipus quatre (les màximes en un recinte tancat) garanteixen un aïllament
complert i és del tot impossible una fuita vírica ni intencionadament. Duen posats
un equip de protecció individual (EPI) molt sofisticat, respiradors autònoms, ulleres
protectores, guants i cada vegada que surten d’una estància s’esterilitzen amb
antivírics específics. “A més, a quin cap cabria una salvatjada així? Quin
sentit podria tenir propagar a posta un virus letal per la humanitat? Només un
boig o un malat de supèrbia podria cometre un acte tan vil. Seria una fama
efímera, absurda, anònima, no hi ha res que justifiqui causar tant de sofriment
al món. De què li serviria a l’autor d’una filtració així, si no pogués atribuir-se-la
mai?”
Pol dormita i pensa en tot això recolzant el cap en el
braç sobre una barra lateral d’un dels seients del vagó. “I si va ser
accidental? I si aquell dia que em vaig treure el guant dret uns segons abans
de la fumigació esterilitzadora fos l’origen fortuït de la pandèmia?” Pol nega
amb el cap, “impossible”, rondina, encara està ben adormit. El comboi va força
ple en aquelles hores del matí (a punt de fer les sis) i gairebé tots els
passatgers duen posades les mascaretes verdes de triple capa.
Pol en els seus vint-i-vuit anys ha fet realitat el seu
somni: ser metge, i en concret, viròleg, com el seu pare, i dedicar-se en cos i
ànima al món del més petit que és paradoxalment, com li diu el seu pare,
l’element més temible i poderós. També li diu: fill, tu arribaràs més lluny que
jo, espero veure-ho.
El pare de Pol, el Robert Lliçà, és un científic reconegut
a Catalunya per les seves aportacions al camp de les proteïnes pany, en concret
de l’ACE2, que té la virtut que quan el virus introdueix l’espícula, costa molt
més que es desenganxi, evitant la propagació de l’infectant. La beca per anar a
fer el doctorat a Wuhan la va aconseguir el Pol gracies al seu pare que va
intervenir al seu favor davant el Collegi de metges i la Facultat de medicina de
la que és rector des fa uns dotze anys.
<Propera parada: Hospital de la Vall d’Hebron.>
“I si vaig ser
jo?” El Pol no s’ho pot treure del cap.
No hay comentarios:
Publicar un comentario