Relato 470

 

                                                 Arma

28 de febrer, 3,30 matí: Notes soltes. Què menys que llevar-me del llit. Ella s'ho mereix. Canvio de mocador, té massa mocs, no queda espai lliure per posar-hi el nas. El deixo a la roba bruta. Ella no s'ho mereix. Impossible quedar-me al llit com si no hagués passat res. Ni ella ni els que són bombardejats cada dia arreu del món. La vida és un arma fràgil amb poc futur. Deixar-los al cistell de la roba bruta com un mocador brut, oblidar-nos, acostumar-nos, no s'ho mereix ningú. Passa sovint, cadascú suporta el que pot. No, no hauria de ser diferent la mort d'un pròxim que la de milers de desconeguts, però ho és. Ella formava part essencial de la nostra família. Una trucada ens ha estripat el cor: acaba de morir, ho sentim, no ha pogut superar la bronquitis, era molt gran. Fa hora i mitja. Així de curt, així de ras. Després, un silenci llarg, una espera respectuosa i un desconcert: som de Sta. Llúcia, ja els avisem, gràcies. Què senzill es desfila el mocador dels afectes bordat durant anys de relacions, el tall acerat que arrenca el grill de la fruita madura a les dues de la matinada. Ha mort al llit, en la mateixa posició que la deixarem anit, el mateix somriure, ni s'ha queixat ni ha obert els ulls, no ha patit, esperava la mort dignament, feia temps, cansada d'un món boig que maltracta la vida segons on hagis nascut. Fa una estona ha marxat Imma, l'ha vinguda a buscar el seu germà Roger amb el cotxe, durà les cadenes, amenaça neu, fa fred, encara no plou, les carreteres poden quedar tallades en especial al cementiri de Collserola, allí ha d'anar-hi, al nínxol 606. Estarà amb els seus del més enllà, la seva mare, germà, marit, la cort celestial amb qui hi parlava sovint, ens ho deia amb gestos, com podia, i la rialla infinita que l'ha acompanyada tota la vida, la seva arma preferida, estimada Conxita, mare d'Imma.

Mai em va sortir dir-te sogra, mai. Saps, et veig a venir, m'inspiris. Flocs de neu acompanyaran les teves despulles, serà un acomiadament reial presidit per la teva sempiterna alegria, el darrer truc de màgia, la teva arma definitiva.