Viatge de tornada
Cada vegada que puja al vagó del Metro sent la mateixa escalfor del primer dia quan anava de la mà del pare. “Ara viatjarem com les formiguetes pels túnels.”
I quan d’adolescent cada matí feiner estrenava el comboi de les cinc i cinc amb lleganyes als ulls, sovint amb els mateixos companys de viatge, movent-se com somnàmbuls per la línia vermella, saludant-se amb les mirades, seient-se en els mateixos bancs com si estesin reservats i amb els entrepans lluents sota el braç, sabia que tot estava bé, que el sacseig amable del tren l’acompanyava i que podia recolzar el braç a la barra i relaxar-se. Com si fos ahir, avui o demà i han passat seixanta anys.
Tota sa vida ha estat lligada a la línia u del Metro, recorrent-hi les vint parades que uneixen Clot amb Bellvitge, el mateix viatge que va fer de petit amb el seu pare.
És cert que els temps han canviat, els costums també, ja no es llegeix el diari, ara es revisen els mòbils, ens cobrim boques i nassos amb mascareta i ens mirem amb certa desconfiança i complicitat. El xivarri de les converses d’antuvi ha emmudit i hem deixat de conversar en el Metro.
Però el sotragueig, les acceleracions, les frenades, l’olor dels frens... el transporten sempre a la infància. Tant fa que ara tingui setanta i set anys.
I quan el vell mira enrere veu una llarga processó de formiguetes que fan el seu particular viatge pel camí de ferro soterrat carregades amb una bocí de pa i camí del formiguer pairal.
No hay comentarios:
Publicar un comentario