Xerrada
Com a molts de vostès, també a aquest humil conferenciant, (dic humil
perquè és el que toca dir, però si no els hi agrada poden suprimir-ho) humil i
díscol cronista esportiu li pesen els cognoms que du a l'esquena com un fastigós
cargol de closca relluent. Un bon amic genetista diria si el tingués que l'herència
juga amb les cartes marcades i tindria raó. Detesto parlar de mi com li passa a
la majoria de les persones intel·ligents, (si els hi sembla un toc arrogant,
esborrin això d'intel·ligent, tampoc es notarà gaire) però com la biòpsia
d'encàrrec va sobre mi, usaré l'escalpel amb cura, sense sang, que em mareja i
tampoc es tracta de fer-los un lleig i caure desmaiat. Com saben sóc fill d'una
matinera feminista i d'un revolucionari de cabell blanc afusellat pels
nacionals en hores tardanes i no resultat rar (almenys no m'ho sembla a mi) que
els hi vingués un fill intel·lectual i d'esquerres, força cansat de tants
canvis de residència i nascut a l'exili a la
Bretanya. Això de l'exili és prou
escaient, trobo que ens agermana a vostès i a mi, a la fi extraterrestres ho
som tots, és evident, no tractaríem a la Terra com la tractem si fóssim
terrestres. Però no cal posar-se ecològics ara, que només és un tast de
biografia. Escric contes en català perquè és la meva llengua materna, no sóc
realista sinó culé i tradueixo a Pennac i a Kristof del francès, perquè puc i
em dóna la gana. Visc sol amb dos gats -el Maruja i el Palomo- a Barcelona, a
la Via Augusta però no els hi diré on perquè abomino dels admiradors (si n'hi
ha algun) i dels detractors (que deuen ser munió). Així que amb cinquanta cinc anys
estic feliçment solter, conec massa als homes per avorrits i les dones, ho
confesso, són un conyàs. Desconfio sistemàticament de qualsevol que se
m'apropi, penso què deu voler aquest o aquesta de mi, i això que no sóc famós,
Déu ens guardi d'aquesta maledicció!, ni que sigui ateu, ho sé prou des que
participo en una tertúlia televisiva. Com poden veure sóc grassonet, duc
ulleres fines de pasta, ajunto els genolls quan em poso dret i camino d'incògnit
pel carrer, sempre mirant el terra, que és la meva principal font d'inspiració
pels contes i la vida. Si vostès em qualifiquen de misogin no s'equivocaran, o
d'embafat o d'una altra manera tampoc, tant se val, no ve d'aquí, qui paga
sempre té la raó.
Senyors, la noia del tic tac m'està fent
senyals, cal que vagi acabant, altres han de passa per aquesta tribuna, hagués
preferit parlar-los del Barça i no de mi, però m'he atès al guió. Si aquesta
biòpsia immaculada de ma vida no els hi ha agradat en puc redactar una altra,
cap problema, en tinc d'altres. (confio
que l'auditori rigui i aplaudeixi.)
Ricard Planoles s'aixeca de la
cadira, s'apropa al mirall on es reflecteix, es treu amb la ungla del dit petit
un nosa que té entre les dents, somriu i se'n va a alimentar els dos gatets, al
temps que dóna l'assaig del discurs per acabat.
