Pereres
Sota el braç dret duia una cistella recoberta amb un
mocadoret blanc amb puntetes blaves i caminava de pressa alçant els peus i
aixecant polseguera del terra. Se li havia fet una mica tard, eren més de les
vuit d'un dia feiner de finals d'agost i la tarda es fonia ja amb les ombres de
la nit. Anava cap a casa accelerada perquè patia que no patissin per ella.
Havia desoït les paraules de la seva mare i havia sortit tard al tros de terra,
propietat dels seus pares, per regar les plantes assedegades i collir de pas
uns quants tomàquets i pebrots de l'horta, que duia al cistell. La causa de
tant de retard era la calor, insuportable, enganxosa, que la feren dubtar
—ves-hi demà, filla, al matí!— i més dubtar i quan finalment va decidir
anar-hi, contrariant l'opinió de la mare, eren passades les sis. Ves que els
camins són plens de mala gent! —li havia cridat, abans de sortir d'estampida.
Irene
estava neguitosa perquè mai en els seus tretze anys s'havia atrevit a desafiar el
consell de la mare. Era necessari, la mare la necessitava. Ella ho havia fet
tot fins llavors i ara no podia. Des de l'accident no podia alçar-se de la
cadira de rodes, no podia caminar. Irene sentia que, ara sí, era imprescindible
per la mare. Havia recorregut infinitats de vegades aquell camí quan de més
petita acompanyava als pares, però ara podia fer-ho sola, ara ja era prou gran.
Gran i necessària. Amb la cistella plena de tomàquets i pebrots verds i
vermells Irene retornava a casa pel camí de sempre, amb rapidesa i prestant
atenció al conegut i al desconegut. Oïa el cant dels grills anuncià la nit
mentre vigilava i quan el camí just es recorba a l'alçada de la bassa d'en
Miquel va veure davant seu la seva figura inconfusible. Al fons, la ciutat
encenia les seves primeres llums.
—Va de
retiro, Sr. Miquel?
—Ah,
filla, no m'havia adonat. Quina calda que fa avui, oi? Sí, és clar, vaig de
retiro. Ja he fet el que volia: collir les peres. Saps?, les pereres arribarien
a trencar-se de pes, les branques vull dir, si no se li traguessin les peres.
Què en vols una?
El Sr.
Miguel era un home gran. Duia faixa negra a la cintura, barret de palla i
pantalons frescos. A l'espatlla dreta duia un sac de peres i caminava lentament
amb el coll mig girat del pes. A la mà esquerra tenia un mocador que es passava
sovint pel front.
—No,
gràcies, no el vull amoïnar. A més tinc pressa. La mare m'espera.
—Vas
ben carregada. Què dus sota el mocador?
—Duc
tomàquets i pebrots recent collits. A la nit faré escalivada, per demà.
—T'ha
tocat una de ben dolenta, veritat? Em sap greu, filla, molt de greu, això que
us ha passat, em refereixo, és terrible. Qui s'ho podia imaginar del teu pare.
L'home es
deté, es gira mig de costat i se la queda mirant amb ulls tristos. S'ha
emocionat. Era amic meu —diu. Remena el
cap com maleint un infortuni i amb cura sense descarregar-se el sac, recupera
la passa, eixugant-se la suor amb el mocador humit.
—Sí, va
ser un cop molt fort. Jo m'estimava al pare. Ara he de ser jo la forta.
—Els
matrimonis són complicats. No està bé que ho digui jo, que sóc solter, però els
matrimonis són complicats. I al final qui rep és el qui es queda. Com està ta
mare? Es recuperarà?
—El metge
diu que sí, encara que es quedarà en cadira de rodes. Per ella és una condemna.
Diu que és pitjor que la mort. Això diu i plora, no para de cridar-me i de
plorar. La caiguda li fracturà la medul·la i no hi ha res a fer. No ho té assumit,
no ha passat prou temps i jo crec que li costarà. A més, el judici és pendent. Això és el que
més la posa nerviosa i no li cal gaire, gens!, per saltar com una rabosa.
—Tothom
diu que va ser un cas clar de defensa personal. El teu pare anava begut i no
sabia que se'n feia. Últimament bevia molt, això és cert. Escolta una cosa,
filla, jo puc testimoniar-ho, si us fa falta, no tinc cap inconvenient. Què
terrible. Què li va deure passar? No m'ho explico. Clavar-li el ganivet. Ta
mare va ser molt valenta, saps filla? Joan era fort, molt fort, capaç i tant!,
d'empènyer-la pel balcó. No m'ho explico.
Miquel
sacseja el cap mentre camina mirant avall. El camí és de terra i arrossega els
peus amb unes espardenyes velles com si fos més vell del que ja és. Irene
camina al seu costat, en silenci, ha reduït el pas i ha deixat de fer
polseguera. Pensa en una de les coses
que li ha dit el Sr. Miquel fa només una estona: que les branques de les
pereres es trenquen quan no poden suportar més pes.
No hay comentarios:
Publicar un comentario