Relato 42

                                            Pereres

Sota el braç dret duia una cistella recoberta amb un mocadoret blanc amb puntetes blaves i caminava de pressa alçant els peus i aixecant polseguera del terra. Se li havia fet una mica tard, eren més de les vuit d'un dia feiner de finals d'agost i la tarda es fonia ja amb les ombres de la nit. Anava cap a casa accelerada perquè patia que no patissin per ella. Havia desoït les paraules de la seva mare i havia sortit tard al tros de terra, propietat dels seus pares, per regar les plantes assedegades i collir de pas uns quants tomàquets i pebrots de l'horta, que duia al cistell. La causa de tant de retard era la calor, insuportable, enganxosa, que la feren dubtar —ves-hi demà, filla, al matí!— i més dubtar i quan finalment va decidir anar-hi, contrariant l'opinió de la mare, eren passades les sis. Ves que els camins són plens de mala gent! —li havia cridat, abans de sortir d'estampida.

        Irene estava neguitosa perquè mai en els seus tretze anys s'havia atrevit a desafiar el consell de la mare. Era necessari, la mare la necessitava. Ella ho havia fet tot fins llavors i ara no podia. Des de l'accident no podia alçar-se de la cadira de rodes, no podia caminar. Irene sentia que, ara sí, era imprescindible per la mare. Havia recorregut infinitats de vegades aquell camí quan de més petita acompanyava als pares, però ara podia fer-ho sola, ara ja era prou gran. Gran i necessària. Amb la cistella plena de tomàquets i pebrots verds i vermells Irene retornava a casa pel camí de sempre, amb rapidesa i prestant atenció al conegut i al desconegut. Oïa el cant dels grills anuncià la nit mentre vigilava i quan el camí just es recorba a l'alçada de la bassa d'en Miquel va veure davant seu la seva figura inconfusible. Al fons, la ciutat encenia les seves primeres llums.

         —Va de retiro, Sr. Miquel?

        —Ah, filla, no m'havia adonat. Quina calda que fa avui, oi? Sí, és clar, vaig de retiro. Ja he fet el que volia: collir les peres. Saps?, les pereres arribarien a trencar-se de pes, les branques vull dir, si no se li traguessin les peres. Què en vols una?     

     El Sr. Miguel era un home gran. Duia faixa negra a la cintura, barret de palla i pantalons frescos. A l'espatlla dreta duia un sac de peres i caminava lentament amb el coll mig girat del pes. A la mà esquerra tenia un mocador que es passava sovint pel front.

         —No, gràcies, no el vull amoïnar. A més tinc pressa. La mare m'espera.

         —Vas ben carregada. Què dus sota el mocador?

         —Duc tomàquets i pebrots recent collits. A la nit faré escalivada, per demà. 

        —T'ha tocat una de ben dolenta, veritat? Em sap greu, filla, molt de greu, això que us ha passat, em refereixo, és terrible. Qui s'ho podia imaginar del teu pare.

      L'home es deté, es gira mig de costat i se la queda mirant amb ulls tristos. S'ha emocionat. Era amic meu —diu.  Remena el cap com maleint un infortuni i amb cura sense descarregar-se el sac, recupera la passa, eixugant-se la suor amb el mocador humit.

        —Sí, va ser un cop molt fort. Jo m'estimava al pare. Ara he de ser jo la forta.

        —Els matrimonis són complicats. No està bé que ho digui jo, que sóc solter, però els matrimonis són complicats. I al final qui rep és el qui es queda. Com està ta mare? Es recuperarà?

       —El metge diu que sí, encara que es quedarà en cadira de rodes. Per ella és una condemna. Diu que és pitjor que la mort. Això diu i plora, no para de cridar-me i de plorar. La caiguda li fracturà la medul·la i no hi ha res a fer. No ho té assumit, no ha passat prou temps i jo crec que li costarà.  A més, el judici és pendent. Això és el que més la posa nerviosa i no li cal gaire, gens!, per saltar com una rabosa.

        —Tothom diu que va ser un cas clar de defensa personal. El teu pare anava begut i no sabia que se'n feia. Últimament bevia molt, això és cert. Escolta una cosa, filla, jo puc testimoniar-ho, si us fa falta, no tinc cap inconvenient. Què terrible. Què li va deure passar? No m'ho explico. Clavar-li el ganivet. Ta mare va ser molt valenta, saps filla? Joan era fort, molt fort, capaç i tant!, d'empènyer-la pel balcó. No m'ho explico.

        Miquel sacseja el cap mentre camina mirant avall. El camí és de terra i arrossega els peus amb unes espardenyes velles com si fos més vell del que ja és. Irene camina al seu costat, en silenci, ha reduït el pas i ha deixat de fer polseguera.  Pensa en una de les coses que li ha dit el Sr. Miquel fa només una estona: que les branques de les pereres es trenquen quan no poden suportar més pes.