Relato 80

                                                 Llicó

El metro avançava veloç pel soterrani de Barcelona i s'apropava a l'estació de Penitents en direcció a Trinitat vella, on era el final de la línia quatre l'any 2008, moment en el que es refereixen els següents fets. Exactament era mig matí del dimarts quinze de juliol, quan jo em trobava viatjant en aquesta línia de metro (la groga) per qüestions de feina, tenint la meva parada a Valldaura. Recordo bé que a aquelles hores en el vagó on anava havien moltes més dones que homes, dones de mitjana edat, algunes amb nens, i que sovint duien un carret de la compra buit per omplir-lo segurament al mercat de la Vall d'Hebró. Entre els homes la majoria eren persones d'edat i suposava jo que devien d'anar a fer una passejada per la muntanya o més probablement acudien a alguna consulta externa programada de l'Hospital general, situat a la mateixa línia. Sense res concret a fer m'entretenia a veure el moviment de pujada i baixada de la gent del vagó en  les andanes i per distreure'm imaginava quin devia ser el seu destí i quina podia ser sa vida. De seguida em vaig adonar que el més jove dels presents era jo, i això que rondava la trentena.

           Quan el tren es va aturar a Penitents un home gros i barroer, amb molta pudor d'alcohol, va irrompre violentament al vagó on em trobava empenyent de mala manera a una senyora d'uns cincuanta que duia un nen en braços contra una de les finestres. La dona va protestar i el crio es va posar a plorar, però ningú no va fer res. L'home, que era corpulent i duia barba descuidada de feia dies, es va endinsar cap a dintre sense miraments obrint-se pas a cops d'espatlla sense importa-li res ni ningú i avançava obrint els braços i proferint amb veu alta insults, paraules malsonants i amenaçadores contra la gent, qui espantada s'allunyava. De seguida es va quedar sol al mig del vagó com si fos un empestat, i amb la mirada fuetejava a qui s'atrevís a sostenir-se-la. Una anciana li va recriminar la seva desconsideració i ell li va engegar una cop de peu que no li va donar per ben poc. Es va agafar a la barra central i feia ganyotes com si fos una fera tancada i exhibia la seva musculatura, com si volgués fer-nos una demostració de força, enmig d'una gran cridòria. Un home li va dir que respectés les persones grans presents en el vagó i que es callés però ell, esgrimint una gran riallada desafiadora, li va ensenyar una navalla i apropant-se-li amb molta rapidesa li va fer un tall fi al braç dret amb el que el pobre home es protegia el rostre. El borratxo s'havia fet l'amo de la situació i tots teníem por, era ben bé com si ens tingués agafats pel coll.

         Amb tot, jo vaig intentar mantenir la calma. Em sentia per edat amb el compromís de defensar a aquella pobra gent de semblant malfactor. Encara que només feia un any que anava a rebre classes d'aikido, em considerava (il·lús de mi) prou preparat per fer front a una situació d'emergència, i allò ho era. Ben cert que mai m'havia trobat amb una baralla, d'altra banda prohibida en l'aikido al ser una tècnica marcial no d'atac sinó merament defensiva. En aquells moments difícils sentia que devia de fer alguna cosa i alhora em ressonava pel cap les paraules del meu mestre Jordi: “l'aikido es l'art de la reconnexió a través d'un fusionar-s'hi amb l'altre per reconduir l'energia de l'univers, de manera que deixi d'haver enemics i divisions entre l'un i l'altre.” Ja m'hagués agradat saber que hauria fet ell, ja que allí, al meu davant, havia un enemic molt clar que estava a punt d'esbatussar a un ancià que li acabava de mirar segons l'energumen amenaçadorament. Quan tenia el cop de puny alçat se'm va acudir cridar-li: “ep vostè, que s'atreveix amb vells, per què no ho prova amb mi?” I immediatament vaig adoptar la posició de defensa en aikido (*). Això va aturar la seva descàrrega agressiva i vaig endevinar un cert agraïment en la mirada del vell a qui el talús anava a matxucar.

          Havia arribat el meu moment de glòria, el moment de posar en pràctica tota la teoria apresa fins llavors i poder fer alguna cosa de profit per aquella desvalguda gent. Tenia la mirada fixada en la cara d'aquell embriac indecent qui, se'm quedà mirant amb insolència uns segons (li vaig mantenir mig tremolant la mirada desafiant-lo), i de sobte arrencar a córrer contra mi giravoltant els punys pel seu davant com si fos un molinet mentre cridava “al ataque”. Reconec que això em va desconcertar i atemorir un xic, però estava segur que el venceria, és més, que el destrossaria, ja que podria aprofitar el seu propi impuls, com dictaven les lliçons, per reconduir la seva energia al meu favor i esclafar-lo contra la filera de cadires del meu darrera. Aleshores li aplicaria alguna clau d'immobilització i a la propera estació podríem avisar els agents de seguretat que el detindrien, deslliurant-nos del perillós individu. Per enfurrunyar-lo encara més li vaig engegar en veu alta i burlant-me descaradament: “vine, si ets prou valent”. Òbviament, la batalla estava servida.

              Quan l'home es llençava a sobre meu i jo estava a punt d'entomar-lo amb tota la musculatura ben tensada una veu molt poderosa del meu darrera va cridar: “¡aquí!” Ens va sonar com una ordre, causant-nos gran sorpresa, i tant la bestia com jo ens quedàrem estorats i aturarem per uns segons tota acció bel·ligerant “¡Aquí!”, tornà a sonar una veu forta, d'home, des del fons del vagó. I sonava com si algú que havia perdut alguna cosa l'hagués trobat inesperadament i ho estès assenyalant. Es va produir un breu silenci i de nou un “¡Aquí!”, més suau que els anteriors, percebent que l'ordre provenia d'uns seients del darrera meu. Vaig girar-me amb precaució mirant de reüll  per no descuidar la guàrdia i  vaig  veure a un vell assegut qui, amb tota la tranquil·litat del món, es dirigia a l'home violent dient-li: “¡Aquí, vingui aquí!, vingui aquí que parlarem”, i acompanyava la invitació amb un lleuger moviment de mà i un somrís.

           L'alcohòlic s'aturà i deixar de moure els braços agressivament i de mirar-me, per dirigir-se perplex directament al vell, qui assegut semblava afectuós però ben insignificant.

            —Què collons vols tu, vell de merda? —Li soltà molt emprenyat, sense baixar els punys i mirant-me de tant en tant. Com s'havia avançat el tenia al meu abast i amb una simple clau hagués pogut tombar-lo al terra i deixar-lo fora de combat, però vaig fer molt bé d'atendre'm a les regles de l'aikido i de no atacar-lo, perquè el que esdevinguí després va ser per a mi tota una lliçó magistral.

             —Què has estat bevent? —li preguntà el vell amb uns ulls petits i plens d'interès.

           —Vi negre —li respongué fastiguejat— només vi negre. Però, què cony n'has de fer tu, vell de merda, el que jo hagi begut?

          —Vi negre, caram!, això si que és casualitat —li contestà el vell tractant de mantenir un to de veu serè, mentre la suor li feia brillar la calba. Sap vostè? —continuà— a mi també m'encanta el vi negre, de vegades a les tardes faig unes copetes amb la dona, sap?, ella té setanta i set anys, i ens quedem observant des de la terrassa de casa el deambular del la gent atrafegada que torna de treballar o que camina amb els nens agafats de la mà mentre berenen. La vida ens sembla aleshores un riu inacabable de gent amunt i avall, i sempre trobem motius per seguir interessats i ben vius, un amb l'altre, sap?, encara a la nostra edat. S'ha d'anar en compte, però —continuà parlant sense parar i guaitant-lo de tant en tant amb uns ulls cordials que l'estaven radiografiant —amb la qualitat del vi i encara millor —afegir amb un gest significatiu amb la mà —si va acompanyat d'un petit aperitiu.

            —Sí, és clar que és important això del vi —respongué l'home violent visiblement més temperat, però sense desfermar els punys tancats— encara que avui he begut sense que m'importés el tipus de vi i sense menjar res— va admetre.

        —Estic convençut que vostè també té una dona meravellosa amb qui poder compartir una tarda i passar plegats una estona esplèndida compartint una copeta de bon vi —completà l'home vell, mentre li somreia afectuosament.

           —No —respongué l'home corpulent, qui ja havia obert els punys i baixat els braços. — La meva dona va morir fa un any i no tinc ningú al món, ni feina ni lloc on dormir ni menjar i la meva vida és una merda, una completa merda —afegir desconsolant, mentre començava a singlotar.

              —Bon home, vostè està passant un tràngol molt dolent, el comprenc ben bé, sap? Quan era jove la feina estava com ara molt malament i també vaig haver de superar infinitats d'obstacles. Però, vingui, si us plau, vingui aquí al meu costat, asseguis i expliqui-m'ho. —Va concloure el vell, qui amb un gest cordial amb el braç dret el va convidar a seure amb ell.

               No podia donar crèdit al que estava veient, la fera s'havia transformat en un infant que plorava a sobre de l'espatlla d'aquell vell d'aspecte feble i en canvi tot un home savi. Sí, savi, perquè aquella persona m'estava ensenyat que la via de l'amor era un camí més ferm que el que pretenia jo, el de la violència, i que darrera de qualsevol conflicte per estrany que sigui s'amaga una causa oculta, quelcom que fa mal per dintre i que s'allibera al compartir-la. Em vaig adonar que la famosa reconnexió de l'aikido  no era més que actuar amb afecte amb l'altre i que la violència física genera més violència perquè crea separació. Quan vaig girar el cap abans de baixar a la meva parada de Valldaura, l'home que feia una estona estava completament enfurismat es trobava en aquells moments recolzat al costat de l'home gran, mussitant-li en veu baixa unes paraules mesclades amb saliva que em semblaren accelerades. El savi calb, sense dir res ni protestar l'escoltava amb atenció, mentre tendrament li acaronava el cabell brut, canós, encara enganxós i amb ferum d'alcohol.          

(*) posició dempeus i semi inclinat: el peu dret amb la ma dreta pel davant dels esquerres i aquests igual que braç i mà dreta.