Relato 120

                                 Professionalitat

Sala de estar de la tercera planta de l'hospital de la Vall d' Hebró de Barcelona, la de cardio. Murmuri de veus, queixes, l'aire condicionat si va, va fluix, xafogor, ventalls, queixes i més queixes. La senyora Ribot, Laura, amb un vestit blau per sobre dels genolls fistonejat de blanc, seu en un cantó, allunyada de la finestra. Obre la bossa, treu una llibreta i un bolígraf blaus, mira el rellotge de la sala, un de quadrat i escriu: és la una del migdia d'un llarguíssim dimecres de fàstic, aquí tothom està rebotat. Em moro de calor, noto com la suor em regalima per la esquena i em mulla els sostens, encara els destenyirà. Joan és dintre, avui, precisament avui, el dia del seu sant i el més llarg de l'any, i ell al quiròfan. Un infart. Sort del transeünt que li ha salvat la vida. Mare meva! A pesar de la revetlla, hem sortit aviat, a les deu, volíem anar a dinar amb els papàs, a Rupit, érem de camí al cotxe i de sobte s'ha desplomat a sobre la vorera. Després els trucaré, m'empescaré alguna excusa. Encara em sobta com l'he pogut sostenir a la caiguda. M'he quedat esparverada, no sabia què fer, he cridat auxili, auxili. Un xicot ha creuat el carrer, sóc metge m'ha dit, i jo tremolant. De seguida se n'ha adonat, que era un infart, vull dir. S'ha agenollat davant seu, li ha practicat massatge cardíac, i jo que no encertava amb el 112. També li ha fet el boca a boca, pobre noi, com suava, i jo bategant per tots dos com una furtiva fulla i li ha salvat la vida. Els de l'ambulància li han posat un desfibril·lador i se l'han endut cap aquí. Fa un hora que és al quiròfan. Quina calor! Ha estat ell qui ha parlat de Silvio i jo com sempre li he negat. S'ha enfurismat, deia que tenia proves, fotografies. La seva cara ha passat del rosat al vermell en un instant i llavors s'ha desmaiat.    

        El cirurgià es treu els guants, la mascareta i el gorret verds, i es renta amb sabó les mans i la cara. L'aire condicionat al quiròfan es baix, si va, va fluix. Es treu una pinta de la butxaqueta de la bata i es pentina enrere els cabells davant un gran mirall. Té el rostre brunyit i morè, sense arrugues. En la reflexa pot veure al pacient, a Joan Ribot, que és encara a la taula d'operacions, anestesiat. També que en el rellotge quadrat i verd de la sala les busques assenyalen les setze trenta. Té gana, sent com se li regiren els budells, no ha menjat res des del matí, es repassa el front amb un mocador verd gran com un llençol. Abans de sortir es canvia la roba per una de seca i es torna a mirar al mirall. Fa una ganyota tot obrint la boca, es fricciona la cara amb les mans,  assaja un parell de somriures tot aclucant els ulls i surt.

        ―Familiars del Sr. Joan Ribot?

        ―Sí, aquí.

       ―Sento comunicar-t'ho, Laura, la intervenció ha anat bé, el teu marit se'n sortirà d'aquesta.
       ―Maleït sigues, Silvio, maleïda sigui la teva professionalitat.