Relato 130

              

                        Fotografía             (Recordant a Erri di Luca)

El meu germà Jordiet és a braços de la mare; està ploriquejant una mica perquè té gana: és l’hora de menjar i el pare els ha fet sortir a corre-cuita de la botiga per fer-nos una foto. Jo era al carrer, a l’altra punta, i m’ha fet venir de pressa llançant a l’aire un xiulet acompanyat de gestos, i jo hi he acudit volant amb la meva bici amb parafangs. Té dues rodes perquè és de grans; abans, n‘hi duia quatre, quan era petit i durant un temps tres, mentre n’aprenia, caient-me de vegades del costat que no tenia rodeta. Me va la regalar Jordiet, quan va néixer, quan em va fer caure de la banqueta, totes les atencions eren per ell, sort que em va regalar la bici que sinó... L’altra persona de la foto és ma padrina, germana de ma mare, vestida de negre perquè feia ben poc havia mort el seu marit, el Pere, el meu oncle estimat; és l’oncle pacient que em va ensenyar a anar amb la bici de dues rodes; ell corria al darrera agafant-la pel portaequipatges tot dient-me: “Mira lluny, fill,  al manillar no” i així anàvem fent equilibris amunt i avall del carrer i de tant en tant sense dir-m’ho em deixava sol i jo confiat continuava fins que amb veu llunyana li sentia dir: “Molt bé, Javierin, vas sol”, i aleshores queia. Després els pares me’n compraren una de molt grossa, de les preparades per ser gran, amb un seient extensible, dues rodes enormes i uns pedals que no m’arribaven als peus; “Ja creixeràs” deia sovint el pare, qui no es perdia mai el Tour de França.  El pare estava poc amb mi, molt poc, sempre ocupat amb la botiga que surt a la foto, on hi venia figures de porcellana que complementava amb objectes de regal i peces de ceràmica que ell mateix muntava en el talleret de darrera la botiga.I pastissos, molts pastissos, perquè el pare era pastissser. Així que quan aquell migdia va reclamar-me em vaig alegrar molt perquè devia ser per alguna cosa extraordinària. Ma padrina era planxadora i en el moment de la foto va deixar la planxa al terra, llevant-se el davantal per atendre al pare que estrenava en aquells moments la seva primera màquina de fotografiar. Ens estiguérem plantificats molta estona perquè el pare no sabia com anava; la padrina va tenir temps de pentinar-me amb la ratlla al costat amagant la pinta i la colònia en el pedrís que es darrera seu de la foto. El meu germanet plorava perquè cada vegada tenia més gana, posant nerviós al pare qui emprenyat mirava les instruccions i la màquina. Ens va dir tantes vegades: “No us moveu, somrigueu ara” que al final quan ens va fer la foto de veritat sortírem així d’expectants perquè no ens ho acabàvem de creure. Quan per fi, doncs, va fer-nos aquesta foto, tots somriguérem perquè el meu germà va poder menjar, ma padrina va continuar planxant i jo vaig poder tornar amb la bici a jugar.