Xaranga
Un, dos, tres la xaranga, un, dos, tres ara entres
tu, un, dos, tres la xaranga, un, dos tres ara hi surts; un, dos tres, la
xaranga..., m’entusiasmava saltar a la corda, Finita en un costat, de l’altra
Pepita; jugàvem al carrer de terra encara, un, dos tres, la xaranga, uns deu
anys, un, dos, tres ara saltes tu; la pols s’alçava a cada fuetada i quan
bufava vent una lleugera polseguera se’ns posava als ulls i aleshores la corda
ens atrapava i tocava canvi. Em posava enlloc de la Finita, esvelta Finita, nou
anys, amb un senyal al front d’una varicel·la borda mal curada; un, dos, tres
la xaranga, un, dos, tres ara hi surts, i entraven més nenes. Era un carrer de
terra i de nenes, les meves amiguetes, i jugava al joc que triaven, un, dos,
tres la xaranga, com sempre, un, dos tres, ara saltes tu; i passava l’estona
amb pantalons curts i suàvem, i les faldilles de la Pepi, curtes, s’alçaven i
se li veien les calcetes blanques; en canvi a Finita no, amb el que m’hagués
agradat! Un, dos, tres la xaranga, ara entren veloces dos alhora, un, dos, tres,
esbossen rialles matineres, jo també ric i sóc feliç, mostro sense adonar-me aquells
aparells a les dents que duia vergonyós, i més colla vingué i s’afegí la Rosa,
més gran, rossa. Feia xiuli, molt bé. Heu provat de fer xiuli? Era un repte,
m’encanten els reptes, m’encantava fer xiuli, saltar-lo i fer tibar la corda,
accelerant-la, espetegar contra el terra i alçar fumera a l’aire, engrescar-me,
fer volar a la Rosa per veure-li ses calcetes rosses. Un, dos, tres la xaranga,
un, dos, tres ara entres tu, un, dos, tres ara hi surts...
I així
entre nenes i cordes, rialles i carrers polsosos de poble va transcórrer ma
infància a Móra d'Ebre.
No hay comentarios:
Publicar un comentario