Relato 152

                                              Espriu

Et vaig conèixer al teu pis de Barcelona, jo era jove i exaltat, tu, home cabdal de les lletres catalanes, seriós i distant. Sempre estaves assegut davant la gran taula de caoba que donava al carrer Gran de Gràcia, envoltat de llibres de dret i poesia. El soroll del trànsit s'endinsava per l'enorme finestral ovalat que tenies al darrera, i des de la meva posició podia veure les capçades dels llargaruts plataners escampats pel jardinet del davant, bandejant-se per les sacsades de l'aire primaveral. Sovint tenies les cortines descorregudes per il·luminar aquell despatx que consideraves massa fosc. De tant en tant t'alçaves, en un gest d'esma, donaves un gir i guaitaves per la finestra per veure com la pell de brau remugava per l'avinguda Diagonal. Restaves immòbil amb els ulls tancats, de vegades uns minuts llargs, per obrir-los sense més ni més i t'asseies veloç i escrivies amb la ploma Inoxcrom el que se t'acabava d'acudir. Estaves cansat de tants anys de mirar aquesta desolada i estimada terra, de tantes paraules d'esperança que havies bolcat en infinitat de poemes, de la fotesa humana que no aprèn més que des de l'experiència personal menysvalorant la Història. La Grècia clàssica, Catalunya, els compatriotes lliures, —la congregació que tu deies—, la vida i la mort eren les fonts de la teva inspiració. Sempre era i és el mateix rum-rum, la filosa que no cessa mai.

         I ara Espriu que fa trenta-dos anys que passeges lliure entre els xiprers verds del teu estimat cementeri de Sinera amb vistes al mar percudit encara per les mans de la por, deixa'm dir-te que per aquí la situació ha canviat força des que vas marxar a despertar els morts, n'estic segur, amb bells mots en el turó que planeja a l'altre costat de la carena. Tu que detestaves les paraules de llautó s'han convertit en la xavalla amb la que molts polítics no fan més que engreixar-se les butxaques convertint-les en or. La democràcia que vares conèixer s'ha transformat en una mena d'aristocràcia amb dret al safareig i a les reclamacions, on els medis de comunicació i les empreses multinacionals copen el lliure comerç, duent el timó del món ric i condemnant el pobre a més pobresa. La classe mitjana que coneixies s'ha escolat per la negra gola de la crisi financera. La corrupció política s'ha generalitzat i amb l'ajut de la opacitat dels paradisos fiscals una minoria poderosa està duent sense escrúpols el planeta a la misèria. És desballestadora la pèrdua de valors ètics actuals, els genets negres del segle XX cavalquen de nou en aquests temps, el desequilibri del món és impossible de sostenir, no ho podrem resistir  gaire més. S'han incrementat les discriminacions de moltes minories i encara que el somni revolucionari continua sent viu, és més cansat i envellit. Més cansats i envellits. El jovent no ha conegut altra opció i prou feina té en trobar feina, malvivint amb els pares sense poder emancipar-se i un futur incert.                                        

        La independència és ara una paraula que s'ha posat de moda, Catalunya sona com una nació que vol ser reconeguda com a Estat propi. Segur que gaudiries, segur que sí. Els afanys nacionalistes, tan quimèrics i inconsistents quan tu vivies, han irromput amb força a tot el país. Tothom n'hi va ple. L'actual classe política s'ha tornar populista i ha il·lusionat a una societat civil que ha promogut el canvi pacífic a pesar d'algunes faccions tradicionals que l'usen per fomentar la confrontació, emprant-lo com una eina per separar i fer fum, i no com un dret legítim i consensuat per créixer units, en respecte i en pau. Il·lusionats. A fora hi ha por, por a perdre's a l'Àfrica negra, por a quedar-se sense entrada a Europa, por a no disposar dels calés catalans. Domina la crispació,tothom es queixa. Darrera de cadascú batega una covardia diferent de la que tu vares conèixer, però les mancances humanes i l'avarícia continuen actives per endur-se dels eraris públics el que més els hi escau. L'ideal s'ha gairebé banalitzat, s'ha fet cosa per bescanviar, ha passat a ser una paraula per escopir més en la nostra inestable quotidianitat. Encara així no pot desaparèixer el seu sentit original, el que tu vas airejar. L'ideal retorna eternament perquè sense un més enllà el d'aquí resulta massa dolorós.

        Així, poeta de somni, captiu del càntic, el teu esforç no ha estat inútil (com havia de ser-ho!), les teves petjades són vives, som molts els que encara avui, en els trenta-dos anys de la teva mort, et recordem i ens fem forts, rellegint encoratjats els teus poemes de combat. Gràcies, poeta.

PD: Salvador Espriu va morir el 22 de febrer de 1985