Pilar
"...T'estimo,
Pilar..." pronuncià Joan emfàticament amb veu profunda davant del mirall
de casa seva, un de cos sencer i ovalat, i continuà gesticulant amb to emotiu:
"...t’estimo perquè sé que darrere de les teves ulleres d'aire intel·lectual
s’amaga un cor sensible que batega per alliberar-se, perquè ets profunda i
oceànica com una sonda en alta mar, t’estimo perquè dintre del teu cos fràgil i
reservat es remou una energia inabastable que em commou i em transmet la
fortalesa del teu nom, que..."
Aleshores, contrariat, el Joan s'atura,
s’apropa a uns fulls que té a sobre la taula, els revisa i llegeix de pressa: "...del
teu cos fràgil i reservat es remou una energia inabastable que em commou i em
transmet la fortalesa del teu nom, ..." i tornant al mirall declama en veu
alta: “...que em trasbalsa, que em transporta a un naufragi infinit en una illa
plena de llum vermella, de tu, de mi...”
I Joan es para de nou i s'observa al mirall
amb els papers a la mà, somriu amablement, s’hi apropa en silenci i abraçant-lo
s’abraça, i li diu: jo també t’estimo, i li dóna un petó i els seus llavis
deixen el rastre vaporós sobre el cristall i durant uns segons observa el
senyal com una penyora en el vidre del temps. Després mig somriu i reprèn el
monòleg: “...Amb tu, Pilar, navegaria solitari per qualsevol mar...” i es torna
a parar i sense saber ben bé perquè s'apropa al finestral, és capvespre, se li
enlluernen els ulls i els mig tanca, amb tot es pot fixar que darrere les
cortinetes blanques, el disc solar envermelleix tot d'una i pensa que segurament
no serà de vergonya perquè ho fa cada dia i sempre se’n va sense acomiadar-se
de ningú i descobreix que el paisatge és ple d'antenes dels edificis propers i
que estan surant per sobre l’espessa boira rogenca i li semblen pals de barques
navegant i les teulades, onades del mar Roig, que tremolen, parpellejant...Fins
i tot sent la remor suau i constant de la mar que l'acarona.
I de sobte se’n recorda de la
senyoreta Pilar, de quan va dibuixar-li un mar amb ratlles ondulades amb el seu
bolígraf, de marca Bic, un de vermell, i li va fer uns peixets en forma de
vuits allargassats i uns triangles llunyans que volien ser veles i la senyoreta
Pilar, tot somrient li digué: “Molt bé, Joanet, acabes de dibuixar el mar Roig”
i ell no va entendre què volia dir la senyoreta, però ara sí, ara el veia de
nou surant per sobre dels edificis veïns, una filera de vaixells invisibles solcant
l'horitzó, darrera les cortinetes blanques del seu estudi, navegant oceans
infinits com quan era un infant. Així estava Joan d'abstret i de pensarós quan
algú el va cridar fent-lo retornar de cop a la realitat.
—Joan, a sopar, que són dos quartsi a les nou
has d’estar al teatre.
— Ja vaig estimada, un instant —li contestà.
Joan es va refregar els ulls humits amb
les mans procurant no mullar els papers del guió que estava estudiant, es posà
davant del mirall i afectuós declamà: “...Amb tu Pilar, embarcaria en qualsevol
rai que surés pel mar, en qualsevol llit escumós de vela blanca contra vents,
contra corrents, contra espants, amb tu,
estimada, el que fos.”
—Però vols venir —sentí de nou— que
l’escudella és a taula i es refreda, va, Joan, sis plau, vine a sopar.
— Sí, —li contestà— ja vaig,
Pilar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario