Metro
Un seient blau, m'assec, he tingut
sort, bon senyal, va força ple, és d'hora, fins Les Corts són disset, tres
quarts i llestos, ajeu-te, Franklin; res de fer tard, a les entrevistes mai,
deia la mare, pobra, sempre treballant i guaita, ja veus, criant malves, coi de
mal de cap, no se me'n va; la tercera en un mes... ja l'avisarem, i no ho fan
mai; el cafè sense efecte, llarg i aigualit, una aspirina, el meu regne per una
aspirina, tinc basca, ho noto; què mira la nena?, no em treu els ulls de sobre des
que hem entrat al vagó, què fem? Quiet, Franklin; refrega't la cara amb les
mans, estan suades, sí, deu ser la corbata cridanera, se'm nota que no en solc
dur, guaita, els peques ho veuen tot, la mare la renya, les sabatetes al
seient, no, s'embruta, treu-les, Pola, no vull, mami, es posa a bramar, el que
em faltava, seu, Franklin; van a fer-se unes ulleres, baixen a Lesseps, sort, dura
poc, més xivarri, quina sotragada, la mare conduïa millor, l'acordionista
romanès, les cançons de sempre, vint, cinquanta o res, quant li donem? Escoltar-lo
ja paga, el mòbil, uf!, la bateria, s'apropa l'home, un dels darrers WhatsApps
de la mare: "La vida és com el Metro amb estacions i túnels, recordeu,
fill, t'estimo". Què fem?, li'n dono una de vint; i si em poso el nas,
Franklin? Podria fer-ho, el duc a la butxaca, atreveix-te, Lluís, fa anys vas
fer-ho en un bus, assegut seriós i amb el nas de pallasso, tothom somreia menys
tu, no et donaren res, tampoc demanaves, ara podries, unes monedes t'anirien
bé, dinaríeu de franc i et prendries l'aspirina; va, ximpleries, no estan per
bromes, fotut ofici el meu, no queden ganes ni de riure, amb la crisi tot
s'acaba; guaita, Franklin, sembla el meu fill, oi? Que no ens vegi, millor em
tapo amb el barret, vindrà i em preguntarà, què fas amb aquesta fila, més
mentides, no tinc ganes, tres anys que no estic al circ Flic, si ho sabés, s'enfonsaria,
suficient té repartint amb la bici, no pot veure'ns, massa ple, aquesta parella
gran també du a la solapa un llaç groc; tranquil, Franklin, seu, sí que és en
Pol, va amb l'Anna, els veig contents, me n'alegro, duen l'uniforme blau i
carbassa de menjars a domicili L'ou ple,
no ens miraran, embadalits com estàtues... a la estació de Passeig de Gràcia feia
d'estàtua fenícia, m'anava bé, Franklin, als turistes, Gaudí els embogeix;
baixen a Drassanes, millor... I encenedors? Abans en venia, a un euro, la gent
no té diners ni per fumar, ningú em mirava, saps, Franklin, els avergonyeix
veure algú demanant, un jove amb pírcings a les celles va ser l'únic, gràcies,
li digué, ets el primer que em mira als ulls abans de comprar-me'n un, ell
somrigué sense entendre'm, devia ser estranger, ningú mira, la pobresa ofèn. Si
sabessis, Franklin, quantes vides queden soterrades en l'anonimat en el Metro! Nova
sotragada, Espanya, la mare conduïa millor, algun dia em substituiràs, quina
dèria, però, fill, arregla't, vas fet un desastre, els tatuatges del braç te'ls
has d'amagar, fan mala impressió, no trobaràs mai feina. Guaita, mare, no vaig
fer de maquinista com tu, no et veia mai, sempre amunt i avall a cop de xiulet,
horaris canviants i jo ja era un mono saltimbanqui de petit. T'estranyo, amb tu
les estacions i els túnels de la línea verda del Metro eren més planeres. De
totes les línies.
Sí, crec que sí, Franklin, em
poso el nas vermell, a veure si animem els passatgers, traiem alguns calerons i
se'm passa el mal de cap.
No hay comentarios:
Publicar un comentario