Mili
Bon dia, què hi és el Carles Llobins?.../ El Carles?... De part de qui?.../
Sóc Joan, Joan Ribes, truco de part de l'Adrià, tenia el seu telèfon, ell està
malalt, va tenir un vessament cerebral.../ Un moment, ara s'hi posa.../
—Carles, un tal Joan Ribes et
demana.
—Qui?
—Joan Ribes, et truca de part
de l'Adrià.
—L'Adrià?
—Sí, això m'ha dit.
Gemma li passa l'auricular al
seu marit.
Digui'm.../ Carles?.../ Sí,
digui'm.../ Sóc el Joan Ribes de la mili..., el germà de l'Adrià em va donar el
teu telèfon.../L'Adrià?.../Sí, el d'Esparreguera, saps de qui parlo?.../No em
sona gaire, però digui'm, digui'm.../ És que farem una trobada el disset del
proper mes... ara me'n cuido jo... L'Adrià que ho feia fins ara no pot...té
dificultats a la parla... per si hi vols assistir.../ De la mili... però si
d'això fa cinquanta anys.../ Sí, una eternitat, alguns ja no hi són... per
recordar els vells temps.../ Doncs, no sé què vols que et digui, allò em queda
molt lluny..., Joan Ribes..., de fet ni et recordo.../ Bé, jo tampoc...Tu,
Carles, erets de la quinta de l'octubre, oi?.../ Sí, del seixanta i vuit.../
Sí, com jo.../ Perdona, noi, però no et recordo, a l'Adrià tampoc.../ Estem
fent un grup de WhatsApp... per si t'hi vols apuntar... tampoc has de
decidir-ho ara... serà el pròxim disset de juny, diumenge...
El Carles es queda pensant en
silenci uns instants, se sent incòmode i alhora afalagat, no sap a qui té a
l'altre costat de la línia, podria ser una broma de mal gust o una trucada
sincera, cinquanta anys és massa temps per tornar enrere, ho és ahir mateix,
obrir portes al passat li sembla una obscenitat, quin sentit pot tenir
retrobar-se amb gent desconeguda després de tants anys. De què podrien parlar,
què tenien en comú més que una estada forçada de quinze mesos a l'Àfrica, en un
lloc no triat. A què evocar una època fosca que la vida li posà al davant i
haver de rememorar un temps que va voler expressament oblidar tant aviat com va
creuar el cos de guàrdia recent llicenciat.
Què em dius?.../...Allò
continua sent un forat negre en el meu cervell, Joan.../ Sí, va ser fotut, eren
temps complicats, la democràcia era una paraula estranya al país, la repressió,
el pa de cada dia, havia ànsia de llibertat, varem haver de ballar amb el que
ens va tocar... però ens ho passàrem piruli..., cal reconeixeu, les sortides a
l'Abuela, els entrepans de truita de patata, ceba i tomàquet... les moretes
sempre disposades a fer serveis per poques pessetes, heavy, molt heavy, és
cert, però inoblidable, ens agradi o no forma part de la nostra vida... /Doncs,
jo gairebé no recordo res.../ Et pots apuntar o no, tu mateix... no és
obligatori, és clar, jo només ho organitzo... farem memòria plegats... et puc
garantir que serà guai del Paraguai... hi ha tantes anècdotes a explicar... a
l'Adrià li faria gràcia..., el turuta cantarà i tot... durà la corneta... farem
ball i xerinola...Ens divertirem.../Ja, però no sóc pas de mirar enrere... la
memòria no és el meu fort...
Qui cony devia ser l'Adrià? i
el Joan? De la mili no li queden fotos ni bons records ni ningú, ni el nom li
quedava fins feia un instant. I ara un intrús li està atorrollant amb una
trucada que ve del fons de les cloaques del passat. El Roger, el furrier amb
qui va fer amistat i amb qui va continuar veient-se, va ser el seu amic més
entranyable, i havia mort feia unes setmanes, una mort digna i dolorosa, trencant
el darrer vincle que li quedava amb aquella etapa llunyana i tenebrosa. Amb la
seva rialla sorneguera veu al Roger cremant Melilla amb la punta de la
cigarreta, la imatge simbòlica del nostre alliberament: ho veus, Carles,
esborrat del mapa i de les nostres vides, així de senzill. Tant debò hagués
estat cert. I ara tornava la mili a Melilla com un fantasma oblidat.
...Un grup de WhatsApp?.../
Sí, de tots els qui vulguin venir a Berga..., a un dinar...a l'antiga caserna
convertida en hotel... un lloc entranyable...mola un mogollón... ja s'han
apuntat trenta.../ Deu-n'hi do, trenta!.../ Sí, i serem molts més, fins i tot
un sergent de la segona companyia... perquè tu erets de la segona, oi?.../
M'agafes fora de lloc, ara mateix no t'ho puc dir.../ Te'n recordes del
reenganxat Carmona?.../ Ara no caic.../ Donava classes de Cetme i era gairebé
analfabet.../ No caic.../ Vindran companys de molts llocs, de Burgos, Soria,
Jaén, Girona, Lugo, Bilbao... de tot arreu, serà una trobada magnífica... farem
fotos... les he encarregades a un professional... i una llarga sobretaula, per
recordar vells temps..., tampoc ens hi queda tant, de vida, vull dir... oi,
Carles?.../No, ja passem dels setanta... ja ho pots ben bé dir.../ Jo faig
bicicleta cada dia, a la muntanya, eixamplo pulmons, vida saludable, cal
cuidar-se, res com viure al camp.../ I tant.../ I viatges amb Imserso amb la
parenta.../ Ho celebro.../ Alguns farem la nit anterior i soparem amb els que
vénen de fora...però el fort és el dinar del diumenge.../El disset de juny,
dius...?/ Sí, ja et posaré els preus, són accessibles... pots venir amb la teva
dona, és clar, com jo aniré amb la parenta i fills, si en teniu... serà dabuten...
retrobar-nos després de cinquanta anys..., les nostres primeres bodes d'or.../
Perdoni, Joan, però no conec cap Adrià ni el conec a vostè ni vaig fer la mili
a Melilla. Sens dubte es deu haver equivocat de persona.
I Carles va penjar el telèfon.
No hay comentarios:
Publicar un comentario