Roser
És la meva xicota, la que estimo i m’estima, la noieta de la que et vaig parlar i de la que estic del tot enamorat; la que em té seduït i ben atrapat; embadalit i esmaperdut em moc entre els plecs de la seva sensualitat; és afectuosa i tendra, no en conec cap d’igual, i em té el cos i el cor robat, irremeiablement fascinat pel seu tall esvelt i sa figura delicada, per la seva elegància natural i el seu rostre bell i proporcionat que atorga a dojo una enorme serenitat; és comprensiva fins la medul·la, respectuosa i tolerant, em sento ja t’ho pots ben creure completament embruixat; quan ella hi és la resta del món es desenfoca com uns simples figurants i el meu cor cavalca de nou desenfrenat per la meva pell eriçada com un far dringant en una tempesta en alta mar.
Així li va parlar i en acabar un Maurici somrient i emocionat (se’n recorda bé) va allargar al seu oncle David una fotografia de la seva estimada Roser, de fet era la seva presentació familiar, una foto en blanc i negre, de cartera, dedicada <amb tot el meu amor>, de mig cos i un xic de costat, d’estudi, amb un rostre resplendent; i després de donar-li, callà i guardà expectant el veredicte del seu oncle preferit, qui, sense dir res la retingué entre els dits uns segons llargs i per fi digué: és molt bonica, tindràs sort. Sí, replicà un Maurici esvanit, i tant! i ..., t’has fixat, balbucejà, amb els seus llavis fins, què en són d’interessants? Sí, somrigué, condescendent l’oncle (se’n recorda bé de la seva fesomia amable) i afegí: té llavis de persona sensible i delicada, llavis que saben parlar i callar, que saben besar i estimar. I tant! prosseguí un Maurici cada vegada més excitat i..., t’has fixat, oncle, què n’és de profunda la seva mirada? Sí, és cert, té ulls grossos de persona intel·ligent, de qui vol beure’s el món a glopades intenses, un oceà de pau i de passió hi entreveig, dues perles de corall brillants són els seus ulls de peixet enamorat. I tant!, iterà un Maurici exaltat,(se’n recorda bé de la seva exaltació) i continuà...,i t’has fixat en la seva rialla, què n’és de neta i de franca? Sí, contestà l’oncle tot somrient: espontani i sincer és el seu somriure, de totes, totes captivador, sens dubte dels que engresca i es contagien, una rialla alegre i emotiva, fill, una estupenda companya. I tant! i..., t’has fixat, oncle, en els seus cabells ondulats, què n’és de temptador el seu pentinat? i del seu posat, què me’n dius? Sí, és clar, són suggestius els seus cabells i s’esbullen generosos sobre les espatlles i quina gràcia el giravolt que se li forma enmig del front, una ona divertida que li atorga simpatia si més no picardia. I tant!, carai, oncle, i tant!..., i en Maurici insistí i se’n recorda bé com cada vegada s’anava sentint més i més esvalotat, i t’has fixat en el seu nas, no trobes que mostra un traç de molta personalitat? Sí, i a més la inclinació de les seves narius denoten una paciència a prova de foc. I tant! ara que ho dius, i tant!..., i t’has fixat, oncle, amb la seva delicada pell blanca? Sí, i amb l’harmonia del seu conjunt a joc amb la roba i les arracades que du, es veu que és una senyoreta de gust, una personalitat acusada, una raresa, trobo. Crec que has fet molta sort, fill meu, molta sort, va acabar arrodonint.
El seu oncle David tenia tota la raó del món, era una persona de bon judici a qui tots teníem en gran estima; feia, però, vint anys que havia mort, vint anys. Maurici es queda pensarós, s’eixuga els ulls, desa la fotografia en blanc i negre que té entre els dits a la caixeta secreta dels vells records, quaranta anys ja! exclama, què veloç passa tot. A sopar, estimat, el criden, ja vaig, Roser, gràcies, contesta tendrament.
Continua igual d’enamorat com aquell distant dia quan li va mostra a l’oncle David la fotografia de la seva dona i amant.
ResponderReenviar
|
No hay comentarios:
Publicar un comentario