Clau
És mig matí d’un dia qualsevol d’estiu i el Fabià és
davant la bassa mirant embadalit com salten les granotes, pampalluguen els
tornassols i es reflecteixen les branques de la figuera a sobre l’aigua
verdosa. Les granotes trenquen amb els seus salts les branques reflectides de
l’arbre i per uns instants es tornen tèrboles, tremoloses, però a poc a poc
retornen les formes reflectides de la figuera sobre l’aigua com per art de màgia.
Les granotes es miren atemorides al Fabià i rauquen quan es queden quietes al
sol amb el cos mig submergit. La bassa es plena a vessar, de fet sobreïx una
mica, regalima paret avall cap a la sèquia de dalt i el Fabià es fon amb l’aigua,
el silenci i el camp.
―Vés, Fabià, dóna l’aigua del baix.
El noiet dels pantalons curts es mira el seu oncle i riu
esvanit, recent sap on es guarda la clau per obrir els sifons, ho sap perquè fa
tot just una setmana el seu oncle Pere
li va ensenyar l’amagatall: “Això no ho has dir a ningú, saps, Fabià, t’ho
confio perquè amb nou anys tu ja ets prou gran. Serà el nostre secret, d’acord,
xiquet? A més a més aquí també guardem la clau del mas i això és molt, però que
molt important.”
―Avui regarem els bancals de baix.
A la meitat dels esglaons que menen al sifó de baix, a mà
dreta, sota un sortint de pedra que els hi fa de senyal, camuflades entremig
d’herba conillera i embolcallades primer amb un drap terrós de cotó i després
amb una arpillera desgastada i vella hi són per separat les dues claus, la dentada
d’obrir el mas i la romboide per accionar els sifons.
―Què no em sents, Fabià?
El Fabià despertà de l’encanteri i d’un bot deixà la
bassa, creuà la sèquia del sifó de dalt per on corre l’aigua del sobreeixidor,
volà escales avall, es detinguí al costat de la pedra que els hi fa de senyal, introduí
la seva petita mà dreta entre l’herbam, tantejà nerviós i a cegues uns instants
que se li feren llargs i acabà explotant amb un crit eixordador:
―Ja la tinc,
oncle, ja la tinc!
No hay comentarios:
Publicar un comentario