Mandala
―Ets, tu,
Roser?
―Si, senyora
Carme, sóc jo. És l’hora, oi?
―Sí, sí,
endavant, ja ho tinc tot a punt.
Hi ha una
taula rodona recoberta fins als peus d’un tapet verd pistatxo que du gravat amb
fil un mandala octogonal amb motius florals de peònia. A sobre, amb les
candeles enceses, un canelobre de tres braços, de plata vella. De les dolles
pengen vuit llàgrimes de vidre encastades en argent. També hi ha al voltant de
la taula dues cadires encoixinades a joc.
―No és una
mica fosc?
―No, no ens
cal més llum, seguem-nos.
Les dues
dones s’asseuen al voltant de la taula rodona. Un gat siamès, el Pelussa, es posa de seguida a sobre la
falda de l’amfitriona, mentre l’altra dona, la Roser, de trenta i tres anys i
vestida de negre rigorós, resta silenciosa amb els braços a sobre del tapet i rebrega
entre les mans un mocador brodat amb seda sense deixar de mirar fixament les
espelmes enceses. Els ulls li brillen, titil·len emoció i espant.
―Comencem?
―Comencem.
La senyora
Carme tanca els ulls i durant uns minuts només se sent suau, molt suau l’adagi d’Albinoni.
L’estança es paralitza en el temps, la música embolcalla el fum de les metxes
que puja capriciosament amunt.
―No tinguis
por, mare, no t’espantis ―diu la senyora Carme en estat alterat de consciència ―sóc
jo, Ricardet, el teu fill, no t’espantis, mare, no.
―Oh, Déu
meu! Déu beneit, gràcies! De veritat ets tu, fill meu?
―Sí, mare, i
no puc estar-m’hi gaire. M’han concedit aquest permís per parlar amb tu, per
calmar-te, mare, aquesta angoixa que t’ennuega.
―Ai, fill,
quin goig, patia per tu, quina alegria que em dónes, saber que ets viu, que puc
parlar amb tu, quina sort, Déu meu, quina sort. Estàs bé, fill?
―Sí, mare,
estic bé, tot està bé, més viu que mai. Va arribar el meu moment, la decisió
estava presa, hi ha molt més del que ens imaginem a la terra. Vull dir-te,
mare, que la vida continua, però diferent una vegada morts.
―És que va
ser molt fort, Ricardet, amb set anys, els metges no pogueren fer res, jo
tampoc, fill, no hi ha dret, no et tocava a tu, Déu meu, no et tocava. Em
trenca el cor.
―No ploris,
mare, t’estimo i estic amb tu, vull que ho sàpigues. Encara que no em vegis
t’acompanyo sempre. Vetllo per tu. Tot està bé. Ara me n’he d’anar, però
tornaré...
La senyora
Carme continua amb els ulls tancats quan fa una pausa i calla mentre Pelussa aprofita el moment per saltar de
la seva falda al terra i se’n va miolant. La peça de música d’Albinoni també
conclou. La senyora Carme respira profundament, fa una sacsejada brusca com si
s’encaixés en si mateixa a sobre la cadira, obre els ulls a poc a poc i somriu
dolçament.
Roser és
plorant al seu costat, eixugant-se les llàgrimes amb el mocador brodat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario