69
Joan escup un
pèl de la boca i se'l queda mirant com es recargola per l'aire fins dipositar-se
al terra, un terratzo fosc ple de taques grises
de diferents mides i tonalitats, on es confon fins perdre'l de vista.
Es queda així una bona estona, assegut a sobre
del llit, amb la mirada perduda, tractant d'endevinar on ha caigut aquell pèl i
d'altres anteriors i se n'adona del munt
de partícules que en suspensió floten i que són delatats pel besllum de la
finestra mig entornada.
Pensa que en un altre moment s'hagués encès una
cigarreta i s'hauria entretingut mirant les volutes de fum cargolant-se per
l'aire del dormitori i que segurament estaria escopint enlloc de pèls
enganxosos, gruixuts brins de tabac. Però això tant fa, és passat, Joan no
fuma. Va deixar-ho fa mesos, abans que entrés en vigor l'actual legislació que
prohibeix fer-ho en llocs tancats. Tampoc li ve de gust, de fet no li ve de
gust ni vestir-se ni anar-se'n.
Però
és hora de tornar a casa, encara entra claror pel finestral, són gairebé les
nou i el llit és desfet. Pensa que ha
estat bé, que sempre està bé amb Pat i li sembla que ella també s'ho ha passat
bé, pensa que podria preguntar-li, encara que és una pregunta arriscada, perquè
cada persona sent fins i tot la mateixa experiència de maneres tan diferents
que fa sovint esfereïdor parar-se a escoltar la resposta. Amb tot, Joan deixa
de resseguir l'infinit estel de punts grisos del terratzo i la pols que brilla
en suspensió i espavilant-se alça una mica el cap i osa preguntar-li:
—T'ha agradat.
De seguida prem amb força les mans i se les frega, les té suades, se les
passa pel cabell mentre tanca els ulls i ho fa diverses vegades, se les eixuga
així, celebra haver-s’hi atrevit, ell mateix s'ha sorprès de la veu profunda
que ha emès, una veu gruixuda i nítida com feia temps no s'havia escoltat,
segura i alhora relaxada embolcallada amb un to de molta tendresa.
—I tant!, Joan, llarg i delicat com a mi m'agrada. I a tu?
Patrícia, de bocaterrosa, s'ha donat la volta per respondre'l. El
llençol li cobreix les cames però deixa luxuriós mig cos al descobert. Te uns
pits grossos amb uns mugrons prominents i estirada mig de costat, com ara es troba, els pits li
pengen tremolosos un sobre l'altre. Du força maquillatge, pestanyes postisses i
uns llavis engrossits, potser artificialment, però que arrodoneixen la seva
cara picardiosa.
Joan s'alça del llit i
s'apropa a la finestra i la llum rogenca del carrer l'il·lumina el tors nu. Veu
que en l'edifici del davant una dona grossa amb un davantal i una galleda rega
les plantes del balcó i deixa anar amb descuit l'aigua al carrer. Més avall una
parella que passa per la vorera s'hi aparta al caure'ls-hi l'aigua a sobre,
remuguen entre ells, alcen els caps i els braços i esbronquen a la dona.
Aquesta es fa la desentesa, acaba la feina, desa la galleda en un racó i es
resguarda dintre casa. El sol es vermell i ja no es veu, només resta el
resplendor darrera del fotimer d'antenes i edificis alts de la gran ciutat.
—És
tard, Pat, he de tornar a casa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario