Mar
—T'hi
apuntes?
—Quants dies
són?
—Un cap de
setmana, ens ho passarem bé.
—Estic
dubtós, és massa lluny, em fa mandra.
—Anima't, home,
et passes la vida tancat a Barcelona, tampoc hi ha per tant, el contacte amb la
costa Brava t'ajudarà a sortir del pou, estem segures.
—No crec que
estigui encara a punt per estar davant de la mar.
—Són ions
negatius, excel·lents per la salut, no t'ho pensis més.
—El que tu
vulguis, però la mar em porta massa records, encara em fa mal aquí dintre. A
més, ja no tinc cotxe.
—Anirem amb
la nostra Caddy, per això, rai!
—Fa temps
que no pinto.
—Tant fa,
home, quan et posis serà un no parar, ja ho veuràs.
—Seríem
nosaltres tres, doncs, solament?
—Exacte.
Vinga, digues que sí.
—I el Pol no
vindrà.
—No, Roger,
no et faríem això, per res del món.
—I què
durem, els olis o les aquarel·les?
—Les
aquarel·les, oi que sí, Gina, és el més senzill. Anirem d'una platja a una
altra, serà divertit, aquest mes de maig és la millor època.
—I ja teniu
l'hotel?
—On dormen
dos dormen tres, per això no et preocupis.
— De
veritat, que no us molestaré?
—Com ens has
de molestar tu!, al contrari, sortirem de gresca per la nit, un home amb dues
dones, una combinació perfecta.
—Ja veus,
quin home, un home fotut. D'acord, aniré amb vosaltres.
—Estupend!
Has estat alguna vegada a Cadaquès?
—No.
Vosaltres, sí, suposo?
—Anem cada
dos anys a pintar. Fem un any muntanya i al següent mar.
—Nosaltres
érem més del Tarragonès, a Pol li agradava passejar per la platja, anàvem a la
platja nudista de Torredembarra, amunt i avall, agafats de la mà, en silenci,
les petjades es desfeien de seguida, les nostres passes es difuminaven a
l'arena fina, com acaba desfent-se tot en qualsevol món.
—Ens sap
greu, Roger, has de poder albirar lluny, obrir horitzons.
—Sovint, al
migdia, quan la mar crema fosforescent i la remor és la millor companya, ens
assèiem a l'espigó, al lloc de sempre, i observàvem embadalits el solcar de les
veles individuals que competien en les regates del cap de setmana i sense
semblar-ho, es movíem juntes, lentament, com les onades regulars que alcen els
farbalans de la mar o un vol casual de gavines o el tremolar de milions de cors
bategant al mateix temps a l'Univers.
—Roger!
—Pol deia
que la mar que contemplàvem era la mateixa aigua que havien contemplat els
nostres avantpassats, ans i tot, els romans, els ibers, els cartaginesos, la
mateixa mar. Això, segons ell, ens feia importants, estàvem emparentats amb els
orígens de la vida, la transmetíem, érem autèntiques baules vives. També deia:
en aquest mateix lloc on som nosaltres, en el mateix escull, en el futur, d'altres s'hi asseuran i diran paraules semblants, perquè la vida com la mar és
una repetició, una successió infinita d'onades blanquinoses que bombollegen
sense remei en l'arena del temps. Tot això deia, i no m'ho puc treure del cap, no puc.
—Roger!
—Ho sento,
noies, no puc anar a Cadaqués, potser dintre d'un parell d'anys.
No hay comentarios:
Publicar un comentario