Relato 397

                                           Tío

Escribí:

“…Són un quart de set de la tarda i sóc assegut sota l’escala de ferro que puja a la pallissa, en una cadira baixa de boga un xic estripada. Fem un semicercle de persones que algunes no conec entorn del teu fèretre, estimat oncle. Ocupes el centre de l'estança, on antigament guardaves el carro i ets dintre d'un taüt marró fosc, arrodonit pels extrems i amb una tapa posada amb un petita finestreta de vidre. M'he assegut després de passar molta estona mirant-te i parlant-te i desitjant-te que la sort et continuï acompanyat allà on vagis com va fer-ho en vida, quan vas sobreviure als mils perills de la guerra, els mateixos que amb tant de realisme explicaves i que ens deixava a tots embadalits, i plens d'admiració. T'he estimat molt, tío, moltíssim, potser igual com em vas estimat tu.

“Això s'ha acabat, s'ha acabat la guerra” —t'he dit en veu baixa, abans de seure'm. Vas morir ahir, nosaltres l’envoltem, esperem anar a l'església. Tens tres rams de flors damunt i un al terra, el més gros, que és del veïnatge i que diu només Pel nostre Pere estimat, en lletres daurades molt grosses. En els més petits llegeixo successivament del teus nets, dels teus nebots, de la teva esposa, fill, nora  i cunyats. La padrina no ha volgut corona, diu que és massa aparatosa. Es mastega una certa tensió, amb mosques i calor i em sento incòmode...”

         Les estoy trascribiendo la página veinte de mi diario correspondiente al mes de junio de 2001, del día quince. Es una libreta de hojas lisas y de tapas de plástico azul y transparente donde describo el sentimiento de duelo que se produjo en el momento de la muerte de mi adorado tío en Mora de Ebro, de donde soy originario, aunque hace muchos años que vivo en Barcelona.

           “...Hem sortit en processó caminant darrera del cotxe fúnebre, darrera teu. Seguint-te i en primera línia de foc tota la família, els homes per un costat, les dones per un altre i al arribar a l'església i abans d'entrar-hi el dol de tot el poble passant per davant nostre donant-nos el condol i “l'acompanyo en el sentiment”  ha estat la frase més socorreguda. Han estat infinites les persones que han acudit al teu acomiadament, tío, i tanta multitud de principi m'ha aclaparat molt, però després m'he refet i he pogut comportar-me com  un professional de l'atenció afectiva, consolant fins i tot als teus amics plorosos, que eren un munió. Em marejaven tantes cares seguides, tants homes, tants records: el vell barber petit i amb bigoti on hi anaves a xollar-te el cabell (la seva perruqueria tenia un terra de tauler d'escacs, recordes?) i que em va reconèixer, el sabater mut que era molt bo amb l'ajedrez , (als anys seixanta, quan jo era petit i tu m'ensenyares a jugar-hi li dèiem així als escacs), o el cap de reg que mai t'havia caigut bé  i que sempre feia de capità romà per setmana santa també em va donar la mà amb  llàgrimes als ulls. I tots els teus amics del billar, és clar, que tant i tant t'agradava.

         I entràrem a l'església, tu al capdavant (tu, que no eres de missa!) i el sermó

rutinari del capellà exaltant l'acceptació de la voluntat de Déu perquè Ell sap i nosaltres no. També va dir que la teva mort (el bonàs Pere, —va dir) t'era una benedicció ja que et reuniries aviat amb Déu i això em va semblar de molta barra, pertorbant-me'n encara més. Moltes persones combregaren i després una altra vegada el dol dels presents a l'església, una a una pel davant del primer banc on érem els familiars directes, amb molta devoció i mostres de dolor intens i la frase habitual “t'acompanyo en el sentiment de pèrdua” i vàrem ser molts els que ens commoguérem i on gairebé em varen desmuntar.   

        Després arribà la comitiva dels íntims al cementiri, l'acte del teu enterrament

 al forat 531, un de capdamunt, com no podia ser d'una altra manera. Vàrem observar les feines del paleta treballant una bona estona amb un silenci sepulcral (com tu haguessis dit) i només quan va concloure, i tu, tío, et vares quedar tancat per sempre més en aquell nínxol fosc, vaig adonar-me que no et veuria més, que no et tornaria a veure viu mai més...”

          Hoy, dos de noviembre de 2021, día de los difuntos, mi amado tío ha venido de alguna manera a mi memoria para recordarlo, para recordarme que la muerte no es algo que le pase a los demás, que la muerte también me va a suceder a mí, y también a ti, amable lector, y a todos los lectores del mundo y aún a los que no leen (como diría mi tío)  y que no sabemos cuándo, pero que un día o tal vez una noche llegará y entonces se nos llevará al agujero profundo para no volver nunca más.

          Como le ha pasado a mi tío y a casi todos los que le despidieron aquel quince de junio de 2001.