Relato 29

                                       Desmemoriat

—Sí, digui’m? Sí. /.../ —Ah!, ets tu, fill, no t'havia reconegut. Te'ns la veu enrogallada, oi? Què estàs refredat? /.../ —Ah, que truques des del mòbil  i, és clar, se sent diferent. Vaja! Doncs, jo sí que estic constipat, tot el dia amb el moc penjant del nas, des  que em vaig vacunar. /.../ —Que és només per la grip? Home, ja ho sé, vaig seguir a ta mare. Sempre la segueixo, ja saps. Ella es va vacunar i jo també. De fet la porto seguint des que ens vàrem conèixer als catorce anys i ara n'hi tinc vuitanta no sé quants./.../ Com? /.../—Sí, això mateix, vuitanta i quatre, així que calcula tota una vida al seu darrera. Quant de temps sense saber de tu, m'alegro de sentir-te! /.../—Què vas trucar ahir i abans d'ahir?/.../ —I que vas parlar amb mi? /.../ —Noi, no ho sé, tinc tantes coses al cap que sembla un timbal i me n'oblido. Què et contes de nou? /.../ —Ah, sí!, aquest matí, és veritat, a l'hospital de sant Pau, m'han fet despullar, només duia els calçotets i una bata verda a sobre, i també m'han fet firmar un paper conforme acceptava posar-me dintre d'aquella màquina. Jo no volia, però com ta mare ha insistit./.../ —Sí, tots els ferros: els ponts de la boca, les ulleres i l'anell. M'he descuidat de dir-les allò de la pròtesi del fèmur, però com només volien veurem el cervell, no ha passat res, suposo /.../ —Home, una mica d'angoixa sí que la he sentida, això d'haver d'estar-se quiet estirat en aquell llit més de mitja hora, és emprenyador. /.../ —Sí, disposava d'un botó a la ma dreta per si em sentia malament, però ja saps com sóc de dur, si és el que toca, doncs, endavant./.../ —Un soroll, sí, un soroll continuo, com si anessin passant llesques de pa pel meu davant./.../—No, cap molèstia, només la incomoditat d'haver d'estar dintre d'aquell artefacte tanta estona./.../ —A mitges, de vegades amb els ulls oberts i també de tant en tant els tancava./.../ —Pensava, pensava en aquella mena de taüt blanc on em trobava, tancat del món, i que jo veia com un avís del que m'espera a no trigar gaire./.../ —Sí, tu ja pots dir el que vulguis, però els anys passen i sobretot pesen. A la teva edat jo encara no havia reformat la botiga ni coneixia Nova York ni Canadà. Mira, ja sé que és impossible, però ja m'agradaria veure't per un foradet, quan tinguis vuitanta i quatre anys. Tu ets molt jove encara i no saps que és tenir la meva edat./.../ —Els resultats?, ah!, espera un moment. Dona!, quan estaran les proves d'aquest matí? Sergi, ta mare diu que el proper dimarts tretze a les nou del matí hem d'estar allí. /.../ —Home, sí, si ens pots  acompanyar molt millor. Saps què passa, fill? Què se m'oblida tot, no puc fer-li res més, ta mare es posa negra, sembla ser que sempre li estic preguntant el mateix i acaba cridant-me i se'n va fotent un cop de porta, “me'n vaig a esboirar-me —diu— ja tornaré”. Té els nervis destrossats, però jo no ho faig expressament, sempre em diu que la estic martiritzant, però no és cert, és ella qui em maltracta a mi fent-me fer coses que no vull. Ja n'estic ben tip, jo només vull descansar al sofà./.../ —Sí, és cert, caminar és necessari, ja ho sé, ja ho sé que ho diu pel meu bé, però és que em canso, em canso, coi! Començo a sentir el doloret del ferro a cada passa que faig i acabo rebentat i fins i tot em costa respirar./.../ —Llegir, dius?, des que m'operaren de cataractes de l'ull de la bala, l’esquerra, ja saps, de quan la guerra, no veig res de prop i quan intento llegir les lletres es fan majúscules i es barregen totes, me marejo i he de deixar-ho. La tele és el que em va millor i de quan en quan em poso alguna pel·li de l'Oest que he vist moltes vegades, però que sovint ja no me'n recordo./.../ —Què, quines veig? Doncs per exemple, jo que sé, Río bravo, Sólo ante el peligro, són dues que no em cansen mai. Gary Cooper m'ha agradat sempre molt, també John Wayne, és clar. Tots són morts, per cert. /.../ —Què m’aniria bé una llibreteta? Ta mare no ho sap, però se m'està oblidant escriure. No li diguis, sobretot no li diguis, que encara s'emprenyaria més./.../ —Sí, ara n'hi prenem quatre al dia, em doblat la dosi, ta mare ho fa i jo també, com dius què és diu? /.../ —Ginkgo!, no havia sentit mai aquesta paraula en la meva vida. És dramàtic això, perdo la memòria i el més fotut és que me n'estic adonant, jo que era el rei de la fórmula, que les tenia totes al cap, em deien Lluís, el Kings Loren!, i pam!, tant de sucre, tant de farina, tant d'ous. Lluís, el Plum Cake!, tant de rovells, tant de mantega, tant de farina. Lluís, el Sàcher!, tant de xocolata, tant de sucre, tant de llevat./.../ —Sí, l'esperit jove, no em facis riure!, això no fa res quan un se sent vell i cansat. És cruel la vida, aparenta donar-t'ho tot, et fots uns farts de treballar i després veus que no ha estat més que una efímera il·lusió./.../ —No, si no em poso trist, sóc realista, sempre ho he estat, tu no saps que es tenir vuitanta i quatre anys, no ho pots comprendre. Quan arribis, si hi arribis, i que Déu vulgui, cas que existeixi en algun lloc, m'entendràs./.../ —Ja ho fem, sí, agafadets de la ma com una parella de vells, el que som, fill, el que som, però encara enamorats i només pels carrers propers de casa i quan fa bo, que aquest hivern està sent molt fred./.../ —Això mateix, doncs, fins dimarts tretze. Ja saps que en “martes y trece ni te cases ni te embarques.” /.../ —Sí, ja tens ben be raó, jo estic casat i embarcat i saps cap on, oi? /.../ —No, cap a Itaca!, on sinó. /.../—Gràcies per trucar i fes-ho més sovint que nosaltres som uns vellets, saps?, uns vellets. /.../ —Sí, jo també t'estimo, t'estimem, m’apunta ta mare, adéu, Sergi, adéu i gràcies.