Humitat
La
noia evanescent se'n va caminant a poc a poc pel passeig marítim embolcallada
en un llençol escumós de boira i s'endinsa lentament per una gola de llop fosca
i molla que acabarà per empassar-la.
Sabem que és una noia, una noia d'uns vint-i-cinc anys anys, alta i rossa, ho sabem perquè uns moments abans l'hem vista sortir de
pressa, molt de pressa, d'un cotxe esportiu, d'un de vermell, potser un Alfa
Romeu, potser una altra marca, ha sortit i gairebé ensopega amb els seus tacons
alts amb les llambordes del terra relliscós, ha sortit i s'ha mig posat com ha
pogut una gavardina groga, i s'ha alçat les solapes i s'ha penjat una bossa de
pell, negra com la tristor, al costat dret mentre es mig ajusta sense aturar-se
un fulard de flors al coll i un barret americà al cap. I les mitges de malla,
obscures com les nits de la mar. Ha sortit del vehicle veloçment, l'hem vista,
també plorant. Encara du el mocador a la mà quan el cotxe arrenca a tota
velocitat i se'n va accelerant, deixant una fumarada fastigosa i espessa que es
barreja amb la boira, un rastre infecte de gasoli salobre, evaporant-se a
l'aire com en una destil·lació.
La noia de la gavardina se'n va caminant pel passeig
marítim sense mirar enrere, treu vapor calent per la boca a estrebades com si
singlotés, les mans a les butxaques, l'ombra alta es mescla amb les ombres
enganxoses de les grues del moll. Pampalluguen les llumetes dels vaixells
amarrats al port i també la del pocs fanals de groc pàl·lid que resten encesos.
Encara abans, en el vehicle entelat per la humitat dues figures gesticulen,
conversen, s'abracen, remuguen, es besen, tots ho hem vist, però també alcen
mans i colzes, xerren i es mouen sense parar, i han tornat a quedar-se quietes
i a mirar cap un altre costat, dues ombres xineses projectades clarament a
sobre del capó ara mig verdós curull de gotetes d'aigua enmig d'un núvol de
caramel. El motor el tenen engegat, fa fred, fa humitat, els hi mulla la pell,
goteja el tub d'escapament, la bafarada de l'aire salabrós de la marinada ens
estremeix.
Encara abans de sortir del restaurant,
se sent l'olor salvatge del marisc, oïm el dringar de les copes de cava, les
seves rialles, la veiem amb el seu vestit verd i llarg amb escot de princesa i
unes arracades amb forma d'àncora movent-se al voltant del coll, quan l'anell el
du encara al dit del seu cor. Abans, molt abans de difuminar-se tota sola pel
passeig marítim, més enllà del far, més enllà de la humitat asfixiant, més
enllà de tota claredat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario