Relato 330

                                        Covid-20

―Cada matí igual, el vagó mig buit i tots ben separats en els seients. Mai  no m’hagués imaginat una cosa així.

―Ni jo, encara que molt em sembla que ens haurem d’acostumar...

―No crec em pugui acostumar mai a una situació així, francament.

―I amb guants, mascareta i desinfectant... Quin enuig!

―Trobo que hi fan un gra massa. És cert que el virus s’encomana per l’aire i a qualsevol edat. Però és una responsabilitat de cadascú  mantenir fort el propi sistema immunològic, penso. Les autoritats sanitàries haurien de posar èmfasi amb això i no en buscar una vacuna, feina poc útil per un virus...

―Ens hi va la vida...

―És terrible no poder passejar pel carrer i quedar-nos sense restaurants, parcs i espectacles, sense poder abraçar-nos, conversar, sense vida social.

―Sí, foradats de vida com aquest vagó. Hi ha un gran error de gestió d’aquesta crisi sanitària, jo crec, i a nivell global.

―A penes una dotzena devem ser...Les nostres veus ressonen aquí com en una cova prehistòrica! Mira que no tornem a les cavernes...

―Fa por. Viatjant amb mascareta i mirant-nos de reüll, ves per on, sense gosar apropar-nos i parlant amb veu alta...

―Per seguretat. Un virus misteriós i persistent ens està canviant la forma de viure o ho intenta...

―Experiments d’algun laboratori, diuen, que se’ls hi ha escapat...

―No se sabrà mai. El cas es que afecta a la població mundial, cauen com a mosques...

―La veïna de sota casa, una dona esportista de seixanta anys, es va morir fa dues setmanes i sola a l’hospital. M’ho va dir ahir el seu fill amb llàgrimes als ulls.

―És un drama humà, a les residències ha passat semblant.

―I la majoria de persones grans estaven vacunades contra la grip! Ves que no sigui que la mateixa vacuna no dugués la carrega viral letal del Covid-20... És que jo no em vacuno, sabeu? No me’n fio gens de les vacunes!

―La meva tieta sí ho feia, cada any, i va ser incinerada la setmana passada sense que poguéssim acomiadar-nos.

―És molt fort. Amb tot, distància física no vol dir distància afectiva.

―Treballo de metgessa a Sant Pau i us ho puc dir: hem estat a punt del col·lapse una altra vegada. Massa gent afectada i massa alhora.

―Jo us aplaudeixo de nou cada dia a les vuit.

―I jo.

―I jo.

―Us ho agraïm de veres.

―Jo quan sento al meu fill tossir, tremolo. No són temps per caure malalt ni d’anar a l’hospital. Aquest virus és més virulent que el de la grip.

―A Colòmbia estan aplicant amb èxit el diòxid de clor per curar les persones afectades de Covid-20, un tractament que elimina els virus del cos.

―Diòxid de què...?

―De clor. És un poderós desinfectant lliure de patents que la industria farmacèutica renega i influeix a governs i a la OMS per censurar el producte i els que el defensen, perquè al ser lliure de patents no poden obtenir-ne beneficis econòmics.

―Què fort!

―Som conillets per les grans farmacèutiques... que controlen el món.

―Conec una família que usa el diòxid de clor com un tractament autoimmune i cap d’ells ha passat aquesta malaltia...Se senten molt segurs.

―A  més és un producte molt econòmic i eficaç.

―A mi em sembla que això de declarar una pandèmia per part de OMS es una maniobra per tenir-nos a tots sota el control de la por... 

―Potser sí, però la gent es mor. A la mare li dic: queda’t a casa. Jo m’encarrego de la compra i del menjar. I sempre vaig a veure-la amb mascareta.

―És que si l’encomanessis a ella...

―Això no vull ni pensar-ho, no m’ho perdonaria mai. Té noranta anys!

―Ara perquè vaig al metge, sinó no sortiria de casa. He descobert que m’agrada la  vida monacal, la casa convertida en una mena de claustre.

―En canvi jo trobo a faltar la muntanya i el mar. Encara no he gosat anar a la platja... Mira que n’estic de blanca...

―A mi em passa igual, necessito sortir! Acabaria malalta a casa...

―Jo trobo molt a faltar les terrasses, els amics i les xerrades al voltant de la taula.

―Encara sort tenim dels whatsApps, o les videoconferències.

―Sí, qui ens ho havia de dir.

―Se’m fa estrany no trobar aquella munió de gent, de perfums i suors. La calor humana dels transports públics...

―Jo, gens, per ser franc.

―Mai no havíem passat res semblant. Estic farta del confinament. Una altra vegada!

―I espera’t que després d’aquest n’hi vindran més i més...

―Confiem que no sigui així!

―En canvi, a mi m’encanta. Cap soroll pels carrers, res de motos ni cotxes, ni persianes pujant, ni obrers que perforen voreres, ni gossos bordant, solament el so dels ocells, els arbres i algunes veus llunyanes d’altres veïns confinats.

―I l’aire que respirem, que és més sa i net.

―Sí, i es nota molt.

―El veí del davant em pregunta des del seu balcó: “Com estàs?” “Bé i tu?”, li responc i  contesta: “Anar fent.” Així ens confirmem que continuem vius. 

―La soledat acompanyada no és tanta soledat...

―A les tardes pujo al terrat amb els nens i juguem a fer volar els estels i els desitjos, mentre berenem.

―Jo camino cada dia cinc quilòmetres, passadís amunt i avall, ho tinc apamat.

―Des que em llevo fins que me’n vaig a dormir faig tot allò que em ve de gust i res més, com mai, gaudint i experimentant un estat de consciència diferent...

―Quina sort la teva! En canvi el meu marit continua treballant a casa amb el portàtil de la feina. Li costa més, no aconsegueix desconnectar-s’hi.

―La meva filla treballa de dependenta, torna a estar amb un Erto i just ara s’ha mig reincorporada a la feina a mitja jornada.

―Això serà la ruïna social i econòmica pel país...

―Dèiem ens en sortirem, però ara dic: veurem. La crisi serà de cavall.

―Ves que el virus no mudi de virulència i vinguin més Covids-20...

―Seria espantós...Seria com tornar a viure el malson de la Història, plena de calamitats.

―Les coses canviaran, ens hauran de fer canviar als humans. Alguna lliçó haurem de treure per quan arribi un de nou, perquè aquest virus ha vingut per quedar-s’hi, no en tingueu cap dubte. El cicle actual d’abús de la natura està esgotat, penso, és un dany que la humanitat s’infringeix a si mateixa...

―Tant de bo ens ajudi a canviar, alguna cosa en positiu, un canvi de paradigma o una cosa així...

―Ja m’agradaria, però molt em temo que l’estupidesa humana és il·limitada...

―I l’afany d’acumular diners sense escrúpols a costa de la població...

―Sotmesos a una petitesa invisible que ens mata. Què en som de vulnerables! Sí, jo també estic convençuda que el canvi climàtic no n’és aliè...

―Tot es propaga amb més facilitat amb l’aire calent.

―Com les nostres veus en aquest vagó!

―Indiscutible...

―Jo baixó aquí.

―I jo a Catalunya.

―Sort a tothom.

        ―Gràcies ―contestàrem alhora ― ens caldrà.

        ―Reforceu el vostre sistema immune, mentrestant, feu-me cas! ―digué la doctora al sortir del comboi.