Relato 350

                                Patapam!

"Me les hauria de cosir. I tant! Sens falta. Però, on? Sempre igual. Jo sóc jove, res de vella. Tomàquets, faves i ous, no cal llista, me’n recordaré. Quin fàstic la de sota, tant arrugada! Sembla una fava. Algun dia tindré un disgust...seria una desgràcia i què faria? Au, guapa, pentina’t bé! No ho sé, les hauria de cosir sens falta. Coloret? També. I els llavis? És clar, discretament. D’espantaocells res de res, per això la Carme. Somriu al mirall, no estàs mal, vuitanta i set anys, gens malament, ets jove. Les hauria de cosir, sí, on?, si vaig sempre corrents. Vella no, jo jove, la de sota sí que és una vella. Hola, Montse, on vas? I a tu què et fot! Li hauria de dir, em fa angunia, quin fàstic. Cistell? Va, es poca cosa, baixo i pujo, total, és al Súper de sota. Ai, i els alls! Que no me’ls descuidi. Em canvio? Per a què. Em poso la jaqueta i llestos, ho tapa tot. És només un moment. Les sabatilles? Sí, les sabatilles, sinó se’n riurien. On vas així, Montse, em diria la Carme, sembles una vella. Ridícula, tan estirada, només per cinc anys menys que jo. Valga’m Déu, me les hauria de cosir, no sé on. I al folre? Bona idea! A quin? Al d’una jaqueta, és clar, la de mig temps, hauria de ser. I al hivern, què? Quin embolic! Vaja, ara tinc pipi. Puc aguantar, crec. Quina merda! Què faig? Baixo i torno, aniré després, ara ja estic a punt. Total no hi haurà gent, a aquestes hores no hi ha cua. I els alls, pensa-hi. Millor me’n duc el cistell. Tot a punt, guapa? En marxa, doncs. Patapam! Ai, les claus!”