Mandra
Odio els dilluns, com per exemple, el
d'avui. No tinc res en contra de ningú, ni de cap dia de la setmana, menys dels
dilluns. Acabar de sortir d'un diumenge relaxat i trobar-me amb el matí de
l'abominable dilluns simplement em treu de polleguera. No puc evitar-ho, em fa
mandra, és una incompatibilitat entre aquest fatídic dia i jo, del mateix tipus
que hi ha entre el gat i el ratolí. Una mena d'antipatia mútua, vaja!, que em
ve des de fa temps, des quan vaig començar a treballar, és a dir, des que tenia
uns catorze anys. I ara supero els cinquanta-vuit, que ja és fidelitat.
Hi ha qui té mania als miralls trencats o al soroll de rascar les ungles per sobre una pissarra, però jo en canvi li tinc mania als dilluns. Això de trobar-me en el millor moment de la nit i que vingui un so estrident a trencar el meu meravellós descans en un matí de dilluns, el primer laborable després d'un plàcid diumenge, no solament em toca el voraviu, sinó que m'emprenya de collons. De mala gana, i per suposat sense obrir ni un ull, aturo l'estrident molèstia i continuo dormint. No passa res, ho tinc força controlat, el despertador du uns minuts d'avançada i a més a més, ell solet també s'avança. Em caragolo amb els dolços llençols i continuo gaudint d'aquells moments de profunda somnolència i sento la satisfacció que em suposa robar temps a la vigília. Aleshores és quan somio que em llevo, posant els peus nus a sobre de l'estora peluda, temptejo sense pressa fins trobar i calçar-me les sabatilles, primer la dreta per allò de començar amb bon peu el dia i després l'esquerra. Encara a fosques em poso dempeus i amb les mans busco la bata vermella, que abriga més que la blava (i avui fa fred, el noto), les diferencio pel tacte, i camino com un autòmat en direcció al bany on hi entro sense encendre el llum, i pixo igualment a les palpentes, procurant dirigir bé el raig al forat del Roca, el gest quotidià de cada dia, amb els ulls closos, naturalment. Després em poso davant del mirall i obro l'aixeta de l'aigua calenta i me l'escampo per la cara sense obrir els ulls, eixugant-me-la d'esma, com de memòria. Quan estic a punt d'obrir un ull, generalment el de l'esquerra, i de mirar-me la mala cara del matí de dilluns, una altra vegada un soroll esgarrifós em desperta d'aquest malson i me'l fa obrir de veritat, per tornar a aplacar al cridaner “ring-ring, ring-ring”, en aquesta ocasió amb un cop precís de karateka. Tanco de seguida l'ull entreobert, la claror em molesta molt. Encara al llit començo a fer estiraments de braços i cames, no pas gimnàs, només els allargo i arronso amb força per posar els muscles a la màxima tensió que ho permet un matí desgraciat de dilluns. Generalment ho acompanyo amb un crit matiner profund, greu, llarg, indolent. Aleshores poso el cap sota el coixí i me'l premo bé amb els braços a sobre, donant-me un massatge perllongat i deliciós. Tot això rigorosament amb els ulls tancats. De vegades somio que m'estic acaronant els cabells, mentre ho faig, fet força inversemblant perquè no puc estar-me rascant el cap i alhora somiar que ho estic fent. En qualsevol cas, en un matí de dilluns tot l'imaginable és possible. Sense que pugui concretar l'estona que necessito per entreobrir un ull, traurem la lleganya que s'hi posa, infinita en els matins de dilluns, mig obrir l'altre i repetir la mateixa neteja, i tornar a estirar cames i braços, i a embrollar-me entre els llençols calents, deuen transcórrer uns moments curts que jo percebo de molta calma.
Aleshores i molt lentament obro tots dos ulls, i m'enlluerna el resplendor que entra per la finestra, i me’ls mig protegeixo amb els dits de la mà dreta. I sento el lladruc del gos de la veïna que també lamenta despertar-se en un matí de dilluns ni que sigui tant solejat com el d'avui, i el tràfec de la gent del carrer que va al mercat o a treballar, i les motos que passen veloces deixant darrera seu un rondineig esfereïdor, i els camions que transiten roncs ben carregats, i el butaner llançant avisos al cel a cops de martell capaços de trepar una paret de formigó. I em donen ganes de cloure els ulls de nou i de tornar-me a embolcallar amb els càlids plecs del llit, i oblidar-me de la ciutat i dels horaris establerts, i dels compromisos adquirits, però és dilluns, una vegada més, un maleït dilluns!
I cal llevar-se, i dutxar-se, i despertar-se, i vestir-se, i preparar l'esmorzar per la família, i esmorzar, i recollir els plats, i fregar-los (perquè no m'agrada que s'apilotin a la pica), i fer el llit abans de marxar, i posar-me corbata, i l'americana beix i agafar la cartera de pell negra, la de cada dilluns; de fet, la de cada dia, que la feina espera i cal anar a treballar. I jo, com una més de les quatre milions de persones d'aquest país, sortiré ben mudat a la feina de cada dia, la de trobar treball als meus cincuanta vuit anys, malgrat estigui en un fastigós dilluns.
Hi ha qui té mania als miralls trencats o al soroll de rascar les ungles per sobre una pissarra, però jo en canvi li tinc mania als dilluns. Això de trobar-me en el millor moment de la nit i que vingui un so estrident a trencar el meu meravellós descans en un matí de dilluns, el primer laborable després d'un plàcid diumenge, no solament em toca el voraviu, sinó que m'emprenya de collons. De mala gana, i per suposat sense obrir ni un ull, aturo l'estrident molèstia i continuo dormint. No passa res, ho tinc força controlat, el despertador du uns minuts d'avançada i a més a més, ell solet també s'avança. Em caragolo amb els dolços llençols i continuo gaudint d'aquells moments de profunda somnolència i sento la satisfacció que em suposa robar temps a la vigília. Aleshores és quan somio que em llevo, posant els peus nus a sobre de l'estora peluda, temptejo sense pressa fins trobar i calçar-me les sabatilles, primer la dreta per allò de començar amb bon peu el dia i després l'esquerra. Encara a fosques em poso dempeus i amb les mans busco la bata vermella, que abriga més que la blava (i avui fa fred, el noto), les diferencio pel tacte, i camino com un autòmat en direcció al bany on hi entro sense encendre el llum, i pixo igualment a les palpentes, procurant dirigir bé el raig al forat del Roca, el gest quotidià de cada dia, amb els ulls closos, naturalment. Després em poso davant del mirall i obro l'aixeta de l'aigua calenta i me l'escampo per la cara sense obrir els ulls, eixugant-me-la d'esma, com de memòria. Quan estic a punt d'obrir un ull, generalment el de l'esquerra, i de mirar-me la mala cara del matí de dilluns, una altra vegada un soroll esgarrifós em desperta d'aquest malson i me'l fa obrir de veritat, per tornar a aplacar al cridaner “ring-ring, ring-ring”, en aquesta ocasió amb un cop precís de karateka. Tanco de seguida l'ull entreobert, la claror em molesta molt. Encara al llit començo a fer estiraments de braços i cames, no pas gimnàs, només els allargo i arronso amb força per posar els muscles a la màxima tensió que ho permet un matí desgraciat de dilluns. Generalment ho acompanyo amb un crit matiner profund, greu, llarg, indolent. Aleshores poso el cap sota el coixí i me'l premo bé amb els braços a sobre, donant-me un massatge perllongat i deliciós. Tot això rigorosament amb els ulls tancats. De vegades somio que m'estic acaronant els cabells, mentre ho faig, fet força inversemblant perquè no puc estar-me rascant el cap i alhora somiar que ho estic fent. En qualsevol cas, en un matí de dilluns tot l'imaginable és possible. Sense que pugui concretar l'estona que necessito per entreobrir un ull, traurem la lleganya que s'hi posa, infinita en els matins de dilluns, mig obrir l'altre i repetir la mateixa neteja, i tornar a estirar cames i braços, i a embrollar-me entre els llençols calents, deuen transcórrer uns moments curts que jo percebo de molta calma.
Aleshores i molt lentament obro tots dos ulls, i m'enlluerna el resplendor que entra per la finestra, i me’ls mig protegeixo amb els dits de la mà dreta. I sento el lladruc del gos de la veïna que també lamenta despertar-se en un matí de dilluns ni que sigui tant solejat com el d'avui, i el tràfec de la gent del carrer que va al mercat o a treballar, i les motos que passen veloces deixant darrera seu un rondineig esfereïdor, i els camions que transiten roncs ben carregats, i el butaner llançant avisos al cel a cops de martell capaços de trepar una paret de formigó. I em donen ganes de cloure els ulls de nou i de tornar-me a embolcallar amb els càlids plecs del llit, i oblidar-me de la ciutat i dels horaris establerts, i dels compromisos adquirits, però és dilluns, una vegada més, un maleït dilluns!
I cal llevar-se, i dutxar-se, i despertar-se, i vestir-se, i preparar l'esmorzar per la família, i esmorzar, i recollir els plats, i fregar-los (perquè no m'agrada que s'apilotin a la pica), i fer el llit abans de marxar, i posar-me corbata, i l'americana beix i agafar la cartera de pell negra, la de cada dilluns; de fet, la de cada dia, que la feina espera i cal anar a treballar. I jo, com una més de les quatre milions de persones d'aquest país, sortiré ben mudat a la feina de cada dia, la de trobar treball als meus cincuanta vuit anys, malgrat estigui en un fastigós dilluns.
No hay comentarios:
Publicar un comentario