Relato 91

                                       Màgia

No és el pessebre, ni l'arbre ornat de boles lluents, ni els guarniments de les parets de casa, ni l'ambient de festa, ni el fred que ens feia sacsejar, ni la neu, ni la disbauxa de les compres que no existia, ni la musiqueta que no parava de ...Campanas sobre campana o la de los peces en el río que cantan y cantan, ni tan sols el que li darem al noi de la mare, no, res d'això. Ni la matraca, ni la simbomba, ni els dolços de massapà, ni els canelons amb una mica de gust de fetge, ni la sopa de galets bullint, no, res d'això. Ni la munió de família dispersa que s'ajuntava feliç per aquestes dates nadalenques, ni la fredor del menjador del tapet brodat a mà sota el vidre amb aquell aparador fosc de castanyer que combregava les fotos dels avantpassats i que ens esgarrifaven, no, ni tampoc la nostra impaciència encara que això sí se li acosta. 
    Esperàvem. 
    Què esperàvem el meu germà, jo i les cosines? La màgia de la nit de Nadal. Ni més ni menys, que ens cridessin des del fons del passadís. Inquiets, no fèiem més que fregar-nos les mans, els braços, les esquenes, i  de riure tremolosos i ens fitàvem amb ulls brillants, mossegant-nos les ungles, i circumval·làvem enjogassats la taula del tapet intocable, sense mirar ni de reüll les fotos en blanc i negre de l'obituari. 
    I és que nosaltres, la canalla, guardàvem obedientment el nostre torn des del menjador, delerosos que ens avisessin, d'un en un, des d'aquell lloc llunyà i màgic, al final del passadís. En aquella saleta llunyana i misteriosa regnava majestuós tot un cavaller: el senyor Tió. Era una veritable cova, petitíssima, excavada a la roca, amb un foc a terra, sufocant de calor i d'afecte, i de persones vives apinyades entorn a una taula rodona amb un braser apagat, algunes assegudes en cadiretes de boga. I el foc, que era encès amb alguns buscalls i un tronc d'olivera força gruixut i llarg, ben alimentat des feia dies, cremant-se per un costat: l'il·lustríssim senyor Tió.

       

        —Jordiet, què vingui Jordiet!

       

        I el meu germà Jordi de vuit anys, dos menys que jo, sortia disparat cap la sala màgica, recorria el llarg passadís en dècimes de segon millor que en una marató, es precipitava pels dos graons de la escala que accedien a la saleta, obria la porta blanca, suava de l'emoció i sentia a més la bafarada de calor, les rialles i l'escalf de la família de dintre, el padrí sense boina, la padrina de cabell esbullat, la iaia amb les seves ulleres espesses, els oncles, tan estimats, els pares, satisfets, les cosines més grans, rialleres, les ties, expectants, tothom estava allí com li passa a Sisa, i de seguida el noiet es girava a l'esquerra, on era el foc a terra, on era el Tió, cobert en part per una manta mig cremada, s'agenollava, agafava amb decisió les tenalles, i tot colpejant-les amb força a sobre del tronc ardent fins a sortir-ne espurnes del foc recitava amb velocitat supersònica aquestes paraules màgiques:

               

                        ¡Tronc de Nadal, caga torrons

                        pixa vi blanc, caga si vols cagar

                        que em canso de picar!

       

        Deixava d'una sotragada les tenalles al terra i molt delicadament posava la mà dreta a sota la faldilla del senyor Tió mentre examinava el semblant de la família que el contemplava entre somriures neguitosos. Aleshores, la seva mà experta cercava alguna cosa que el tronc havia cagat, havia picat fort, el regal havia de ser ben gros, i així era, el tronc li havia cagat una joia, un carro de l'oest, de plàstic, tirat per un genet, minúscul, amb les dues cartutxeres que es podien desenfundar! Reia meravellat, es mirava el carro que tenia entre les mans i el tronc del foc, i no s'ho podia creure, però ens ho creiem tots, li havia cagat allò que tant desitjava, la família li aplaudia i reia, calia fer via, afora esperaven, i Jordiet, mig avergonyit i feliç, engolia saliva, es posava dret, i sortia de l'escalfor, franquejant els dos esglaons d'un salt, tancant la porta al seu darrere i tot fent córrer el carruatge per la paret del passadís, tornava al menjador galopant, on algun altre de nosaltres romania amb delit que nomenessin el nostre nom.         

       
  —Javierin, què vingui Javierin!