D’unsoltraç (A la memòria dels meus oncles que sí varen
llegir aquest text en vida)
Manté la fesomia de quan era jove, aquell mig aire entre elegant i afectuós
que feia les delícies de les fadrines de fora que per l’agost venien a les
festes majors del poble, segueix tenint la pell bruna per l’esforç continuat de
tants anys fent de pagès del tros de terra que els seus sogres tenien als
afores de Móra d'Ebre, amb una mas vell, sense llum elèctrica, amb una cambra
de llits molt alts i una finestra petita amb persiana verda que donava a l’era
i per on es filtraven a l’uníson la primera claror del dia, el cant dels
moixons matiners i el tragí dels bladers estiuencs; manté el rostre eixut, sec,
de bon jan, amb un parell de traços que com fenelles s’obren pas devers la
comissura dels llavis que disposen del mateix somrís fàcil, captivador de
sempre, emperò, ara el té recobert pels rierols profunds de les arrugues,
línies generoses i senceres que li solquen el front per enter com qui llaura a
repèl un conreu; manté la seva mirada alegre, engrescadora, fonamentalment
conciliadora i ara un xic gebrada per la incipient cataracta que li ha començat
a fer malbé la vista, i el seu cabell encara present, als vuitanta anys, n’hi
té molt i d’espès com ans, però ara enfarinat amb algunes clapes per la part de
la coroneta que s’esbulla fàcilment, però que sempre se l’aplana cap enrere com
feien abans els artistes de cinema, encara que ell no s’hi hagi posat mai
brillantina, o com feia quan anava a ballar, ben mudat, a l’envelat amb la seva
dona Cinteta o amb les noies de Rasquera o de Flix, que se’l rifaven per tal de
poder ballar amb ell a ritme de pasdoble, que tant li agrada, o del bolero que,
déu n’hi do el bé que ho fa!, o quan sortia a jugar al billar, al vint-i-cinc,
a l’únic bar que en tenia de taula, amb els seus amics cada vesprada de
dissabte, no hi faltava mai, no n’és d’entotsolat el Pere, de fet no ho ha
estat mai ni tan sols quan de bon matí decidia enganxar la mula al carro i
grinyolava la gossa d’impaciència per sortir plegats cap al mas, a Perles, per
una setmana i amb el transistor sota el braç, dues hores de camí a pas de mula
per uns verals que feia por d’anar-hi fosc i més aviat semblava un carrerany
ple de pedres que altra cosa i de sobte el pronunciat pendís de la costa de La
Carrasca: <noi, trava fort el fre, subjecta’l bé> li deia al seu fill de
cabells rossos i eriçats, en Raimon, un marrec de vuit o nou anys que
taral·lejant una cançoneta s’esforçava per retenir la cadena que premia la
sabata del fre al cercle de ferro de la roda, mentre assegut, trontollava a
sobre d’una borrassa amb palla posada a manera de pescant de tartana com si fos
un saltamartí, i ell, el meu oncle, se’l mirava i reia feliç perquè el nan no
s’adonava que no era ell qui frenava el carro sinó el seu pare: <So, mula!>
amb les regnes a la mà, ben tibades; i sempre tornaven en dissabte, a temps per
desar al safareig les avarques brutes de fang del rostoll, de canviar-se la
baldraga, dutxar-se i sortir cap al cafè a fer la partideta de billar amb els
seus amics, i a l’endemà, diumenge, sovint anava al futbol, esport al que
continua sent una gran aficionat i que en altres temps va fer de porter i era
força bo, tothom ho deia, i fins i tot va jugar una temporada amb el Gimnàstic
de Tarragona, clar que ara només veu el futbol per la televisió i quan va a
Girona a veure la família i al seu nét, el David, qui té el mateix cabell
eriçat del pare i que juga a futbol de porter i és bo, com l’avi, qui riu
esvanit de complaença i recorda que en altre temps les seves mans, que ara
s’amollen i s’emplenen de taques fosques i els dits que li comencen a tremolar,
havien estat vigoroses, sent capaces d’aturar amb fermesa un baló i d’acaronar
i també d’escalfar les mans dels seus en les llargues i fredes nits d’hivern, i
les tenia calloses de fer servir el càvec o de quan esporgava i feia rama per
vendre a la postguerra per combatre la pobresa, i ara alça lentament la cullera
del plat de sopa que mai li ha agradat, i malgrat tot, malgrat l’edat, manté
l’esperit coratjós, vivaç, encara que desnerit físicament, que li permet vèncer
entrebancs com quan va haver de marxar a corre-cuita cap a França poc després
de la desfeta de la batalla de l’Ebre, sense menjar, curull de fred i de
xinxes, abatut i desnodrit, creuant per la Farga de la Mola, fent cap a un camp
de refugiats francès, lluny de la seva família i després la presó en el castell
de Montjuïc on cada dia delmaven un presoner i se’n va sortir, o com ara, al
març de 1992, que s’ha estat més d’un mes ingressat a la unitat coronaria de
vigilància intensiva de l’hospital de Tarragona, amb la família i els pocs
amics del billar que li queden, fora del seu poble i lluitant entre la vida i
la mort, estès en un llit asèptic i ple de tubs que pessiguen el seu cos mig
drogat, inflat, on hi veu que s’aproxima una barca per endur-se’l i el criden:
<vine, vine amb nosaltres, puja a la barca...> i ell, feble, més enllà
que aquí, gairebé no es pot oposar, no vol anar-hi, ja no pot resistir-s’hi més
i, quan semblava que la seva partida era ja irremeiable, ens ha contat que una
veu poderosa va sorgir de no sap on, del darrera del somni, tot dient-li:
<no, Pere, no és l'hora, encara no>. Aleshores i miraculosament va tornar
a néixer.
disset de Març de 1992
*Aquest escrit és un homenatge que vaig fer al meu oncle Pere y a la seva dona, la padrina, pel seu afecte incondicional.
*Ell va morir el catorze de juny de 2001 y ella el dinou d'octubre
de 2015. Tots dos bateguen vivament en el meu cor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario