Relato 180

                                       Quadre

A l'escola d’art Carme Muset del carrer Gran de Gràcia 159 de Barcelona tothom anava aquell matí plujós i fred de corcoll. S'havia perdut un quadre. De vegades succeïa que quadres petits es canviaven de lloc i apareixien penjats en una altra ubicació, però sempre es trobaven. Per això, tot el desviure i el neguit generalitzat d'aquell matí de dilluns, ja fossin professores o alumnes els que cercàvem l'obra extraviada, era força excepcional. Tothom se’n feia creus, no era possible que s'hagués fet fonedís, ni que s'hagués perdut, era obvi que ningú havia entrat a robar en el cap de setmana, no pot haver marxat sol! —s'exclamava, airada, Maria José, la directora de l'escola. Es tractava d'un fet molt estrany ja que aquell quadre, no era precisament de mida reduïda. Tenia la grandària d'una figura humana. L'interessat, una persona de mitjana edat, calb per més senyes, l'havia deixat el divendres anterior recolzat a la paret que dóna al carrer Gran, de la sala on es posa la model, però, quan va anar a recollir-lo aquell matí per continuar pintant, allí no hi era.

        L'home s'estava fent un autoretrat de cos sencer seguint les indicacions de la titular de l'escola, la Sra. Carme, mare de Maria José i duia unes quantes sessions, però no es podia dir de cap manera que estès acabat. És cert que tenia les expressions facials força resoltes, incloent-hi una calba esplèndida i unes ulleres de pasta enllestides, i en el tors nu i més aviat escanyolit se li apreciaven les clavícules i, cobrint-lo duia una camisola sedosa i lleugera, una mena de vel blanquinós que insinuava un cos dret i, a pesar de la primesa, ben proporcionat. Des de la cintura li queia una túnica vaporosa d'un blau celeste, cenyida amb un cordó daurat, que s'estenia mandrosa per sobre d’uns peus encara inacabats, conformant uns plecs delicats que mig ocultaven les sandàlies només esbossades i que volien ser alades. Encara que la cara se li semblava força la resta era una recreació irreal, una mena d'auto idealització que aquell alumne s'estava pintant mentre imaginava, mirant-se al mirall, ves a saber què amb la inestimable ajuda de la Carme. Faltaven les mans i el ram de flors silvestres que les unia en el centre de la composició, una mena d'ofrena floral no se sap pas a qui. Per més que cercàvem no apareixia.

         La professora Anne va suggerir que potser s'havia guardat enrotllat, ja que al ser de tela hagués estat factible sense ocupar gaire espai. Es varen revisar la sala de les carpetes de l'entrada a l'esquerra, així com la principal, després del rebedor i les contigües, però sense que les perquisicions donessin per desgracia cap resultat satisfactori. Fins i tot la noia xinesa de la carbonera (així anomenàvem a la sala on es fan els dibuixos a carbó) va plegar un moment per unir-se a les forces de cerca, tornat de seguida al seus models d'alabastre, decebuda. No es va trobar res. L'alumne es deia Francesc Xavier i feia gairebé cinc anys que acudia a rebre regularment classes a l'escola i era la primera vegada que li succeïa alguna cosa semblant. No podia ser. A qui podria haver interessat aquell autoretrat força fantasmagòric i encara inacabat? La Mercè, una altra professora, va proposar que potser s'havia entaforat darrera del les aquarel·les; però després d'una exhaustiva comprovació d'una per una es va haver també de descartar. Allò era un misteri. Algú va dir d'avisar a la policia, crec que va ser una companya, L'Anna Cap Problema (l’anomenàvem així pel seu bon caràcter), però de seguida es va descartar fer intervenir personal aliè a l'escola. Havia de sortir, fos com fos, no podia haver escapat sol, encara no tenia els peus completats, i les sandàlies a penes eren esbossades. A més, on havia d'anar sense flors a les mans? 

            La primavera va irrompre de nou i pels amplis finestrals orientats a Llevant l'escalfor del sol omplia de calidesa les principals estances de l'escola. L'obra continuava sense aparèixer, però, en el món de l'art, sempre es confia en un atzar favorable a situacions compromeses. L'alumne,un xic contrariat, va començar un de peixos sobre fusta, que seria el seu darrer quadre, ja que a final d'aquell mes de març plegava. Tenia massa obra acumulada i no disposava de suficient espai per guardar-la, sense dir que les exposicions no li havien anat prou bé. Les classes continuaven com sempre. Podia sentir a la professora Maria José insistir en la necessitat de construir grisos acolorits i de cercar la harmonia pictòrica ampliant la gamma dels matisos, evitant sobretot emprar colors directes del tub. La Carme repetia sovint davant les pintures de les seves alumnes tres frases fonamentals per estimular la creativitat de la sempre posada en qüestió auto afirmació personal de l'artista: m'agrada molt, és molt maco, et felicito. Té molta experiència didàctica ja que va fundar l'escola fa més de vint-i-cinc anys.

            Va ser l'Anne la primera qui es va fixar. L'alumne ja no estava a l'escola. Darrera de la columna de marbre de la sala on se situa la model va veure al terra un manyoc de roba arrugada d'un color blanquinós. La Carme va identificar-ho com una part de la vestimenta que duia el personatge del quadre de l'autoretrat perdut. Al cap d'uns dies enfront del mateix lloc va descobrir-se la túnica blavosa de la mateixa composició. Era incomprensible. Ningú no entenia res. Anaven sorgint miquetes per aquí miquetes per allà, però el quadre restava invisible. Un altre dia, concretament un dimecres, que es quan acudeix més alumnat a l'escola es materialitzà davant de tothom unes sandàlies alades al bell mig de la sala gran i allí mateix a la vista de tots els presents es va anar configurant un preciós ram de flors silvestres, cenyit amb el cordó daurat de la túnica del quadre perdut. Duia margarides i alegries, anemones, fresies i blauets, i entre mig una targeta on tothom va poder llegir amb lletres grosses parpellejant una paraula: GRÀCIES. El misteri no va acabar de ser resolt mai. Al cap d'uns dies trobaren una tela blanca enrotllada de la mateixa mida que la perduda i al darrera figuraven unes inicials F.X. Del personatge ni rastre. Es diria que s'havia evaporat com l'alè de la primavera.

         Potser havia estat només un somni, potser es tractava d'una emoció que havia volat o un sentiment de melangia, o tal vegada no fos més que un esperit divertit que havia volgut gastar una broma pujada de color.