Relato 183

                                                    Kàtia

        ―Dus un pentinat molt maco, Anna, m’agrada.

―Ah! Gràcies, Carlota, acabo de sortir de la perruqueria.

―Se’t nota. De la Kàtia’s Estil?

―Sí.

―Ho fa molt bé, és una noia excel·lent. Tinc hora per la setmana que ve. Per cert, continua tan prima?

―Sí. Ella ens deia que eren nervis de la feina, però nosaltres no ens ho creiem, te'n recordes? Alguna cosa més li passa.

―Segur. No potser que menjant de tot i molt, com assegura, no s’engreixi. Em preocupa veure-la cada vegada més feta un secall.

―D’això et volia parlar, Carlota. Aquest matí en un moment de confidència se m'ha posat a plorar y m’ha explicat quelcom que et vull comentar. Ens necessita.

―A nosaltres?

―Sí, a nosaltres, com a testimonis.

―Per què?

―Té problemes de parella.

―Millor això que tenir la tènia!

―No facis broma, Carlota, la noia ho està passant malament.

—Vaig arribar a pensar-ho, no t'ho perdis.

—Té una situació complicada.

―Ens asseiem en aquell banc?

―D’acord.

―I, aleshores, què li passa a la Kàtia, què t'ha comentat?

―És el seu marit, la maltracta física i psicològicament!

―Què dius! Que li fot les mans a sobre! No m'ho hagués imaginat mai.  Recordo que una vegada em va dir que el seu marit era alt i ferm, encara que poc tolerant i que s’havia de fer sempre el que ell deia. Jo no vaig voler preguntar-li més.

—Kàtia pensa que només la vol pels diners i pel llit, i li comença a fer fàstic; no se sent estimada, només utilitzada, explotada. Ell està a l'atur des fa anys, sense ofici ni benefici. Òbviament tampoc està bé.

—I, què més?

―Que està farta del Mario, que la convivència se li fa impossible, que darrerament s’ha tornat més obsessiu, la vigila dia i nit, li revisa el mòbil, les despeses, el que compra i amb qui es troba, i de tant en tant envia amigues a la perruqueria per controlar-la. Malfia de la seva dóna.

―Serà barrut! Què em dius, Anna? Malfiar-se de la Kàtia, és ben boig!

―Ha decidit separar-se del Mario.

―Separar-s’hi? Normal.

―Això mateix, Carlota, s’ha acabat el bròquil! Kàtia el vol deixar, està perdent-li la por.

―La vella i trista historia de sempre. Una pena.

―Es veu que els esbroncs a casa seva són a diari, per això passa tantes hores a la feina; li sap greu pel Dani, que amb vuit anys, l’abraça i plora, no entén res. Ho ha vingut suportant fins ara pel crio, però  ja no pot més...

—Això no ho suporta ni ho ha de suportar ningú.

— Exacte. A més, la Kàtia està perdent la salut. Les proves mèdiques indiquen una possible leucèmia, m’ho ha confessat, entristida, aquest matí. Ha d'actuar i canviar de vida. Ens necessita.

―El que sigui menester. En què la podem ajudar, nosaltres?

―Em va demanar si podríem acompanyar-la al jutjat, per recolzar-la i fer-li de testimonis si se'ns demana. Vol presentar una denúncia per maltractament i iniciar el procés de separació del Mario. Per ella és important, que l'acompanyem, se sentirà reconfortada.

―Per mi d’acord, Anna. La Kàtia és una noia íntegra, tota la clientela li faria costat, n'estic segura. No la deixarem sola.

―Sabia que podia comptar amb tu, Carlota.

―Quan té previst anar-hi?

―El proper u d’octubre a les nou del matí.