Improvisacions
—Parli'ns del funicular, té
dos minuts.
L'home, alguns en dirien nan,
es posà dret al vagó del Metro i començà a parlar, mentre la resta de companys
l'escoltaren asseguts en els bancs.
—Va ser en el funicular de les
dotze i quart. Ella, la Glòria, va sentir una emoció desconeguda i un intens dolor
en el pit quan començà a observar com s'anava eixamplant la ciutat de
Barcelona, la seva ciutat natal, en el seu viatge al cel.— El nan va fer una
pausa, es mirà l'auditori amb parsimònia; li suaven les mans i se les
refregava. Continuà: L'home del bigoti fi que l'acompanyava no va poder fer res
més que sostenir-la en els braços, mig esglaiat.
—Bé, gràcies, es pot asseure.—
El nan es va asseure, alguns aplaudiren.
A continuació, el professor va
triar una alumna d'un banc de la finestra.
—Vostè, senyoreta Lídia, parli'ns del Metro,
té dos minuts.
Duia pantalons a quadres, devia tenir uns
quaranta anys, cara prima i cabell recollit amb cua, era la primera vegada que
assistia al vagó escola del soterrani del vestíbul de la andana de Universitat.
—En un vagó com aquest vaig
rebre el primer bes del meu primer amor. No el puc oblidar perquè va ser el
darrer. Quan arribarem al destí ell em digué: Lídia, no suporto la teva mala
olor de boca. I tapant-se el nas amb les mans va marxar corrents escales amunt.
—L'halitosi ha marcat ma vida i ma soledat. —afegí, tota compungida.
—Bé, gràcies, no se'ns apropi
gaire, pot asseure's—. Tothom va riure.
—Algun voluntari o voluntària?
No se sentia ni una mosca i
molts alumnes miraven al terra, com si busquessin alguna moneda perduda. El
mestre es va quedar expectant una estona i com ningú alçava les mans s'esperà,
mentre tabolejava la taula amb els dits la melodia de Cavalleria Rusticana.
—Ningú?
Un home calb d'un banc
allunyat s'alçà i digué: jo mateix. La veu li tremolava i es balancejava com si
seguís el repicar dels dits del Sr. Alcàsser.
—Parli'ns del bus, d'alguna
experiència, l'hagi viscut o no. Té dos minuts.
—Agafo sovint el bus H-12 per
tornar de la feina, treballo en un centre de discapacitats. M'agraden aquests
busos moderns, són confortables, em trobo amb pares que van al centre a
recollir els seus nens, la mare d'un d'ells, la Rosa, em va dir que esperava que
el Pere no se'n sortís... pel seu propi bé. No ho puc oblidar, em va saber
greu, i he volgut compartir-ho amb vosaltres.
L'home va fer un gest com de
reverència i la sala es quedà en un silenci respectuós, només se sentí el
soroll del seus peus quan va asseure's.
El sr. Alcasser mirà el
rellotge de la capçalera del vagó, es repassà les celles i es refregà l'ull
esquerre, no havia dormit bé la nit anterior, tenia son. Era un antic
maquinista, afeccionat al teatre, reciclat per l'ensenyança.
—A veure, vostè mateixa, Mercè,
parli'ns del telefèric, té dos minuts.
La dona s'alçà i se situà al
mig del vagó i dels companys de classe.
—El matí del dotze de març de
1976 va ser un divendres ventós i gris. Els meus pares, de visita a Barcelona es
varen entossudir a pesar del mal temps en pujar al telefèric del port i a la cabina octogonal, a cent metres
d'altura, vaig néixer jo, gronxada pel vent de mestral, sostinguda pels cables,
assistida pel pare i per unes alemanyes de pas. Va ser molt fort, encara ens
escrivim.
—Gràcies, Mercè, pot tornar al
teu lloc. Demà continuarem.
El vagó es buidà en pocs
segons i només quedà un flaire improvisat. Al carrer el zoo humà s'esforçava
per no fer tard a la comèdia diària.
No hay comentarios:
Publicar un comentario